El passat dimarts dia 24 de novembre, aprofitant que fèiem vacances i que ens havíem de desplaçar a Barcelona, vaig agafar dues entrades per l’espectacle musical "Hoy no me puedo levantar", a l’Antònia li feia molta gràcia de veure’l.
L’espectacle està molt bé, sobretot si t’agrada Mecano, ja que està basat en algunes de les cançons d’aquell grup musical que va triomfar a la dècada dels 80 i 90.
A mi personalment m’agradaven bastant, ja que a més de la veu angelical de "la Torroja", les seves lletres transmetien sentiments i sensacions. De fet crec (és una opinió) que de pocs grups musicals espanyols se’n podria muntar una obra teatral, lligant tota l’obra a les lletres de les seves cançons. I això és el que s’ha fet.
A grans trets l’obre explica la història de dos amics (Mario i Colate) d’un poble petit de les rodalies de Madrid, que es traslladen a la capital per crear un grup musical i guanyar-se la vida. Allà coneixen a en "Guillermo" i en "Pachi" i amb ells formaran el grup "Rulé" amb el que triomfaran. Tot això amanit amb cançons de Mecano.
Fins aquí cap problema i l’obra va avançant ràpida i amena. El moment dur (per nosaltres) passa en el moment en que en Colate que havia quedat atrapat en el mon de la droga decideix suïcidar-se i a l’assabentar-se’n en Mario, desfet per la pena, canta "Me cuesta tanto olvidarte" mentre (i això va esser duríssim) en una pantalla de l’escenari van passant trossos de filmacions dels dos amic de petits (en festes, aniversaris, jugant ...).
L’Antònia i jo no varem poder reprimir les llàgrimes (no ho he pogut fer ni al escriure això i recordar aquells moments); i ella fins i tot va voler sortir del teatre i esperar-me a fora. Al final, no mirant la pantalla, es va tranquil·litzar i varem acabar de veure l’obra. Van ésser uns moments molt durs (i suposo que n’hi hauran molts més) i amb molts de records; i suposo que el del meu costat (ella estava al costat del passadís) que no entenia de que anava la cosa, devia pensar que érem uns "bitxos raros". Però es que ÉS IMPOSSIBLE oblidar-te ...
T’estimem.
L’espectacle està molt bé, sobretot si t’agrada Mecano, ja que està basat en algunes de les cançons d’aquell grup musical que va triomfar a la dècada dels 80 i 90.
A mi personalment m’agradaven bastant, ja que a més de la veu angelical de "la Torroja", les seves lletres transmetien sentiments i sensacions. De fet crec (és una opinió) que de pocs grups musicals espanyols se’n podria muntar una obra teatral, lligant tota l’obra a les lletres de les seves cançons. I això és el que s’ha fet.
A grans trets l’obre explica la història de dos amics (Mario i Colate) d’un poble petit de les rodalies de Madrid, que es traslladen a la capital per crear un grup musical i guanyar-se la vida. Allà coneixen a en "Guillermo" i en "Pachi" i amb ells formaran el grup "Rulé" amb el que triomfaran. Tot això amanit amb cançons de Mecano.
Fins aquí cap problema i l’obra va avançant ràpida i amena. El moment dur (per nosaltres) passa en el moment en que en Colate que havia quedat atrapat en el mon de la droga decideix suïcidar-se i a l’assabentar-se’n en Mario, desfet per la pena, canta "Me cuesta tanto olvidarte" mentre (i això va esser duríssim) en una pantalla de l’escenari van passant trossos de filmacions dels dos amic de petits (en festes, aniversaris, jugant ...).
L’Antònia i jo no varem poder reprimir les llàgrimes (no ho he pogut fer ni al escriure això i recordar aquells moments); i ella fins i tot va voler sortir del teatre i esperar-me a fora. Al final, no mirant la pantalla, es va tranquil·litzar i varem acabar de veure l’obra. Van ésser uns moments molt durs (i suposo que n’hi hauran molts més) i amb molts de records; i suposo que el del meu costat (ella estava al costat del passadís) que no entenia de que anava la cosa, devia pensar que érem uns "bitxos raros". Però es que ÉS IMPOSSIBLE oblidar-te ...
T’estimem.
2 comentaris:
m agradaria tant donar-vos una mica d escalfor...., pensar que soc capaç de fer-vos una mica de companyia... i em sento tant poca cosa al no poder-ho fer, es un dolor tant vostre tant intim que fins i tot a estones em fa por que sentiu que el vull invadir, si en algun moment emprenyo, perdoneu-me-ho, es només en l intent de fer-vos costat.us aprecio molt, sou per a mi unes persones molt especials.
una abraçada.. i en pató per l antònia...encara que se que no es gens patonera.
anna
Les festes més en entranyables de l’any pels que estan envoltats dels que hi son.
I les més tristes pels que no hi tenen els que tindrien que estar.
Us desitjo molta pau, i….. en davant família!!!!!!!
Porto sempre el record d’en Jordi en el meu cor.
Dolors T.
Publica un comentari a l'entrada