“Petites” alegries

 















En termes generals, tot segueix igual. Per molts dies que passin, tinc molt clar que poques coses canviaran. Serè una mica més vell, però l’hòstia que em va caure era de tal dimensió, que no hi ha maneres d’acabar de pair-la.

Però, de tant en tant, hi ha petites cosetes que fan que puguis anar tirant endavant i que s’encengui una petita espurna de llum. Evidentment tot el que envolta l’Albert ha adquirit una dimensió extraordinària; no tinc altre futur que ell.

I jo amb ell i la Laura m’hi sento bé. Normalment cada cap de setmana, o dissabte o diumenge venen a dinar. Per mi és una estona molt important i agradable. I com que les coses que valen son les d’avui, el demà ningú el té garantit (a mi no cal que m’ho diguin), vaig decidir d’anar a passar aquest cap de setmana una mica més llarg a París. Tots quatre, evidentment.

A més, allà ens hi vàrem trobar (ja estava planejat així) a en Jordi i la Montse (uns molt bons amics, sens cap mena de dubte) que hi varen anar amb el seu fill petit i l’amiga d’ell, ja que el seu germà gran està vivint a Paris per raons de feina i el varen anar a veure. Un dels molts joves que han hagut d’emigrar per poder guanyar-se la vida.

O sigui que el dissabte érem deu de colla passejant per Paris. Vàrem visitar el Louvre (la Montse va ser la “cicerone”), la Tour Eiffel, Montmartre ... El dia abans nosaltres ja havíem visitat Les Catacombes, Notre-Dame, Les Invalides, Les Champs Élysées ...

I per tancar el cap de setmana i per crear un “moment per recordar”, que son els que queden, i marquen una petita diferència, vàrem anar a sopar a “Le Ciel de Paris”, un restaurant situat al pis 56 de la Torre de Montparnasse. Vaig encarregar amb temps una taula al costat dels finestrals i vàrem poder sopar contemplant la torre Eiffel i amb Paris als nostres peus. Va ser un regal per l’aniversari de l’Antònia i un regal sorpresa per l’Albert i la Laura. Va ser espectacular, però tampoc va faltar el “em cago en déu” ja que en lloc de quatre havíem de ser sis.

T’estimem

Vacances i trobada amb els amics

 

Ja he fet les “vacances”. De moment n’he fet deu dies, i per trencar una mica amb la rutina diària, he agafat el cotxe i hem anat a fer un tomb per les espanyes.

Hem estat per la zona d’Àvila i Salamanca, i vàrem acabar el recorregut a Vitòria, una ciutat que ens agrada molt i que tot i allargar alguns quilòmetres més el recorregut, hi vàrem pernoctar abans de tornar cap a casa. 

Un cop més he pogut constatar el mal tracte cap a Catalunya, on per moure’t s’ha de pagar; a la que surts d’aquí: autovies gratuïtes amb un trànsit d’un 5% del que hi ha aquí. No diré el que en penso.

Tal i com ja vaig dir, aquells viatges a l’altre punta de mon s’han acabat. Amb la pèrdua d’en Jordi, es va perdre l’ànima engrescadora. I per anar-hi nosaltres sols, no em bé gens de gust. No descarto fer alguna sortida si puc engrescar a l’Albert i la Laura; però res tornarà a ser com abans.

També, i des de ja fa un munt d’anys, el primer diumenge de setembre ens trobem els amics d’infància. Som quatre companys, i amb les respectives parelles ens trobem per dinar i “fer-la petar”. No ens veiem gaire al llarg de l’any (de vegades no ens veiem) i aprofitem la trobada per recordar “vells temps” i comentar les penúries o alegries de cada un.

La veritat és que sol ser una trobada agradable i a la que inicialment també hi venien els fills (en Jordi hi havia vingut vàries vegades); però amb el pas del temps i com no pot ser d’altre manera, ja jo n’hi ve cap. 

T’estimem

Campanya de trànsit

 

L’altre dia hi havia la tele engegada, i vaig sentir unes paraules que em varen copsar “soc feliç, no ho puc dir, ni ho diré mai. Perquè ja no ho podré ser.”

Després vaig veure que es tractava d’un dels reportatges de la campanya de trànsit del 2.013, per tal d’intentar evitar els accidents.

Vaig connectar-me a internet per veure el reportatge sencer i esbrinar que va passar, i sobretot quan, i vaig veure que es tractava d’una família de Sant Cugat que varen perdre un fill a l’any 2.002. El germà que anava amb ell va quedar ferit greument i encara avui arrastra seqüeles. És un altre dels protagonistes de la campanya de trànsit, si bé la seva història ja va sortir en la campanya del 2.012.

Vaig poder constatar que els meus sentiments son molt generals, i que el pas del temps no els canviarà pas gaire. Ells fa uns onze anys del seu “maleït dia” i estan com jo que en ja quatre. 

Personalment, no estic d’acord amb l’afirmació que fa de que preferiria “tenir-lo vegetal”, perquè així “els tens, el veus”, malgrat estic d’acord que “perdre un fill és molt dur, és massa.”, crec que tenir un vegetal ha de ser-ho més. Pel que fa a la frase que inicia aquest escrit, no puc estar-hi més d’acord, és el mateix que jo he dit sempre i el que sento, i mai ningú em sentirà a dit que soc feliç, perquè tal i com diu el Sr. Casellas, no puc ser-ho. Jo hi afegiria que em molesta la gatzara excessiva.

Sense anar més lluny, el passat dia 27 es va casar un nebot meu. La part de l’església (per mi és anar a una representació teatral) i el sopar en si, amb doble ració de les putes pastilletes, ho vaig suportar bé. Quan després del cafè va començar la gatzara, sense voler menystenir a ningú, vaig preferir la solitud i la tranquil·litat, i vaig desaparèixer.

T’estimem

Dies ...

Ara feia uns quants dies que no escrivia res al blog.

En part perquè he passat uns dies de molta feina al despatx (el problema de la nostra feina és que anem sempre amb terminis molt marcats) i m’ha absorbit; i en part perquè tampoc ha passat res que necessites transportar a aquest blog.

Com dic en el mateix blog, el motiu d’engegar-lo no va ser altre que tenir un lloc on anar deixant constància del meu estat d’ànim a mesura que anessin passant els dies, per tant si no hi ha algun motiu que em porti a escriure-hi, pot passar algun temps sense fer-ho.

Evidentment els dies van passant i malgrat mai més res tornarà ser com abans, com quan ell era entre nosaltres, el dia a dia et porta a una adaptació a la nova situació. Mai a una acceptació.

Qui contribueix molt a aquesta adaptació, sens cap mena de dubte, és l’Albert. Amb la Laura, la noia que està sortint ara mateix fan una bona parella i tot sovint estem junts, el que em causa una gran satisfacció. Fins i tot hem arribat a fer alguna petita sortida junts. Malgrat tot, sovint em sento robat i trobo a faltar en Jordi i la Laia per completar el grup.

Com sempre he dit no em queda cap altre opció que seguir tirant, seguir consumint dies, i anar-los passant el millor que es pugui, i veure al fill que em queda content hi ajuda molt.

T’estimem.

I ara l’avi Joan

Ha mort el meu pare.

Era però una mort anunciada, que no ha agafat per sorpresa a ningú. Ja feia temps que patia un alzheimer que li anava minvant la salut. I finalment ha pogut amb ell.

Era però un home de 92 anys, i que a més ha tingut el “privilegi” d’haver estat l’home més vell del poble de Bonmatí, on vivia.

Per tant, com deia abans era una mort que un moment o altre havia d’arribar. Una mort natural; molt diferent de la mort d’en Jordi.

Evidentment que sempre que mort una persona estimada és un cop, però quan la persona que mort és una persona que ha viscut la seva vida, que ha mort a una edat molt avançada, el cop és menor. Tots he acabarem fent, el com i el quan és el que desconeixem.

No va tenir una vida gens fàcil. Va néixer l’any 1.920, l’any dels que varen tenir “l’honor” de complir els 18 anys al front de la guerra civil espanyola. L’any dels anomenats de la “lleva del biberó” precisament perquè amb disset anys varen haver d’anar al front. Algú que sigui pare pot veure el seu fill amb disset anys anant a una guerra ?. Una verdadera bestiesa. Però com ell, molts ho varen haver de fer.

Desprès a fer la mili a Cadis, i a treballar per pujar una família amb tres fills, sense gaires estudis (quan tocava tenir els llibres a les mans hi tenia un cetme) i essent l’únic sou que entrava a casa. Un bon pare, va intentar donar-nos tot el millor que va saber i poder.

Descansa en pau.

T’estimem.

“Pet” i trobada profitosa

Des del passat 28 de març fins a l’1 d’abril, els que molts n’anomenen la setmana santa, vaig estar ingressar en la clínica Girona, degut a un atac de vertigen.

Va ser d’una virulència considerable donat que em va tenir vomitant durant dos dies, el dijous i el divendres, i encara avui n’arrossego molèsties. El pronòstic mèdic: un estat nerviós amb un estrès considerable.

És evident que el mes de març de per sí ja és molt dur, si aquí hi afegim la mort prematura de la Tina (serà una tonteria, però per nosaltres va ser un cop molt dur), l’estat d’un alzheimer molt avançat del meu pare que no trigarà a dur-lo a la tomba, la imminent visita de l’alemany i la feina, varen poder amb mi; el resultat: vaig “petar”.

En mig de tot això, el dimarts dia 2 el Sr. Wolgang feina una parada a Girona per tenir una entrevista amb mi. Creia que s’hauria de fer a la clínica, però finalment com que el dilluns em varen enviar cap a casa, tot i que el dimarts no vaig anar a treballar, si que vaig voler reunir-me amb ell.

Aquí els amic varen tornar a mostrar la seva importància (i en aquest sentit em sento afortunat), en Jordi Mont em va portar en cotxe al Novotel (jo no em veia capaç de conduir) i una de les seves joves va fer d’intèrpret.

He de dir que hi anava amb un cert nerviosisme, per part meva i dels demés, ja que no sabíem amb que ens trobaríem. La persona que vàrem trobar esperant-nos allà és de lo més normal i sensata que m’he trobat en molt de temps. Com ell mateix es definia en un e-mal que em va traduir la Mireia “No soc un boig. Soc pare d'un filla de 27 anys i espero que mai hagi de viure una cosa així....” I puc assegurar sense cap lloc al dubte que és una persona assenyada. Assenyada i que té molt clar el que va veure, fet que el va portar a tractar-se mèdicament i que segons em va manifestar encara ara de vegades es despertava amb aquelles terribles imatges.

Vaig voler insistir molt (fins al punt de gairebé fer-me pesat) en el fet de la seguretat en el que va veure; li vaig recordar que ell ho va veure pel retrovisor... NO EN TE CAP DUBTE, A N’EN JORDI EL VAREN MATAR.

Vàrem estar parlant més d’una hora i mitja, i per mi va ser una conversa molt valuosa; i si abans ja tenia clar que en Jordi no podi haver comés cap imprudència, ara sé que el fill de puta del camioner si que en va cometre una. Una que va costar la vida d’en Jordi i la meitat de la meva, i que per interessos personal va mentir en la declaració que va fer als mossos d’esquadra.

Ell vol demanar explicacions als advocats que en aquell moment havien de trametre a la policia les seves declaracions. Jo ja he desistit de intentar res pel camí judicial, per dos motius: Perquè legalment tot ha prescrit i perquè no tinc perquè fer-ho (per diner no ho faré). A més, estic segur que la meva salut ho acabaria pagant d0una manera o altre (ja m’ha avisat). I a més, i tal i com li vaig manifestar al Wolfgang, una altre cosa seria que a resultes de l’accident en Jordi hagués quedat amb algun tipus d’invalidesa; per ell lluitaria fins al final (encara que em costés la salut) per aconseguir-li un futur millor. Però ell ja no hi és i no te futur; per mi no val la pena, tampoc en tinc.

T’estimem.

Suma i segueix ...

No hi ha dret: La Tina ha mort.

Ja sé que era una gosseta, però també era molt jove. No arribava als quatre anys d’edat. Tenint en compte la vida d’aquests animals en comparació a la nostre podríem dir que tenia al voltant del 25 anys. Una edat massa significativa per mi.

Era un animal de companyia i en feia molta de companyia. La vàrem comprar poc després de la mort d’en Jordi, sobretot per insistència de l’Albert i l’Antònia, i per nosaltres s’havia convertit en una més de la família.

D’aquesta família destrossada pels fets d’aquell 6 de març, i que ha hagut de tornar a vessar llàgrimes (malgrat ni sigui comparable) per un altre fet que no entenem.

No sabem que va menjar o veure, però està clar que era una cosa amb una toxina molt forta, perquè no ho ha pogut superar. Aquesta mateixa nit, al voltant de les deu ens han trucat de la clínica veterinària per dir-nos el que malauradament ja temíem.

No tinc paraules per expressar la ràbia i la impotència que ara mateix sento.

T’estimem.

Un altre 6 de març

I en van quatre. El temps és inexorable; no té en consideració les circumstàncies de ningú i les seves busques giren sense parar.

Aquest any, però m’arribaré al punt fatídic on van matar en Jordi (abans hagués dit en va morir) amb uns sentiments contraposats.

En primer lloc és la primera vegada que hi aniré sabent que collons va passar aquell maleit dia d’ara fa quatre anys. I la ràbia i la impotència em posen el fred a l’estómac.

Per altre costat també serà la primera vegada que hi aniré amb el desdoblament totalment obert. I això em fa pensar que, amb independència de la irresponsabilitat del camioner, si la carretera hagués nascut desdoblada, que era el més normal, res de tot allò hagués passat.

O sigui, serà la primera vegada que aniré on entre el Sr. Pujol i el Sr. Grech (el camioner) van matar al meu fill. La sensació m’agradaria que la experimentessin tots dos

T'estimem

La veritat del que va passar

Davant la mesa sorpresa el passat dia 3 vaig rebre a través del correu del blog un e-mail de la Mireia (amiga d’en Jordi), que en el seu blog hi té una pàgina dedicada a ell i a la qual jo hi tinc un enllaç, que m’adjuntava l’e-mail que jo reprodueixo al final d’aquest escrit. Està tal qual el vaig rebre i al costat la traducció que en fa el traductor del google. Malgrat aquest senyor és alemany, i no se si el seu anglès és molt correcta o no (jo no en tinc ni idea), en la traducció, més o menys acadèmica, s’entén perfectament tot el que diu.

No cal comentar qui és aquest senyor, ni quina relació podia tenir amb en Jordi. Ell mateix m’ho fa avinent en el seu escrit. El que sí que vull és donar-li les gràcies pels esforços que ha fet per intentar (i aconseguir) localitzar-nos, tot hi haver passat gaire quatre anys d’aquell maleit succés.

Jo sempre havia mantingut que alguna cosa havia passat, i ho atribuïa a un desmai, un mareig... finalment i després de gairebé quatre anys he sabut la veritat: el camió se li va tirar al damunt i ell no va poder fer res per evitar-ho. O sigui: el van matar. No va ser una assassinat, però sí un homicidi involuntari.

La gent pot seguir pensat el que vulgui (hi ha qui pensa que en Jordi es va adormir..) pot seguir-ho creient. Jo sempre he dit que no ho creia, perquè coneixia massa bé a en Jordi per creure una cosa com aquesta; però podia ser una posició de pare, i per tant no del tot objectiva.

Ara, qui ho afirma és l’únic testimoni presencial, i desgraciadament de primera fila, del succés. Que tothom hi doni la credibilitat que vulgui. Per mi seguir intentant localitzar-me després de tant de temps (no en tenia cap obligació) per fer-me sabedor del que va passar, només em permet treure’m el barret i dir “Chapeau” i gràcies.

Aquesta veritat fa que “em cagui en déu i en la santíssima trinitat” amb més força. I no em descuido dels polítics a qui sempre he culpat per no haver fet el doble carril des de l’inici, essent com es volia que fos un eix de comunicació important per Catalunya, i en el que evidentment hi passarien molts de camions. Sr. Pujol: vostè és, en part, culpable de la mort del meu fill.

Ara, finalment, sé el que realment va passar, però s’obren altres interrogants, i el primer de tots és: Si aquest senyor va signar un document on explicava els fets, perquè aquest document no consta en l’atestat ni es va posar en coneixement de ningú ?

De moment he posat el cas en mans de la companyia asseguradora d’en Jordi, perquè estudiïn si cal fer alguna acció o no; però no descarto, si encara puc i em veig valent (tornar a remoure aquells fets em fa por), demanar explicacions al cos de Mossos d’esquadra, que pel que sembla son uns manipuladors o uns incompetents. 

T’estimem.

Hello I am Wolfgang *******, You can not know me. I am seeking since more than 3 Years for get an Contact to Jordi Parents. I am the only indepenedente testator off the horrorabe Crash while Jordi must die. Ich was whith an rentcar on the way from Ripoll to Aerport Girona. Me and my wife, Silke drove the c 25 in direktion Girona. After the beginning of 2 straigts Street in our direction we drove the car on the rigth side of the street. The street goes upside at this place. In der othe direction was drivin an Truck. We hat much time and their for ich didnt drive quickli. May bee about 90km/hours. In the iiner rearmirror of this Alfa Romeo Mito i have seen an Citroen C2 comming little more quicker than me coming behind me and I have senn the Citroen C2 changing the second open street in our direction. In the next moment I lhave loked in the Outsiderear mirror of my car to see the C2 passing me korrekedly. In the same moment I have seen, that the big truck was not on his rigth side of the street. The front of the truck was on the Street where the Citroen wantet pass me. I saw the horrorble Frontally  chrash. The C2 chrashe the front left corner of the big truck frontally. Afte this the truck drove into his right dierktion side back. The C2 was turing around hisself very quickly an went high p more than dubble the height of the truck. It looked like an expöpsion. I knewed direktly thas ist was an very horrable chrash. I was totally shocked, because I rememberd that nobody inside of the C2 could overlife this chrash. I never forgot these horrable pictures. I stopped the car an I was not able to move. Al was totally quiet in this moment, nobody moved or spoke. Afte a short time a youn spanish cardriver with a white older Audi 80 stopped near me and asked me what has been happend. I told him what I had seen and he told me to wait for the police to tell them what I had seen. This young man also had looked at the rest of C2 and he told me, that the driver of this C2 had been died direktly in the moment of the chrash. He told me, that the driver is to much hurt to be alife after this chrash. So I waited for the police and the police brought one policeman who speeked english. So I told this policeman in english, what I had seen and I told this policeman, that the truck in the moment of the accident was not on the right side of his direktion. Also I told this policeofficer that the driver of the C2 was on the korrektly place of the street and he had no chance something to do that the Kollision wouldnt happen. The Policeofficer had written, what I had told him on a paper und I have signed this paper personally. In the evaning, when we were home in germany, I couldnt sleep. So I sitted down an whrite al what I had seen about the ccident in my own languge down and sendet this letter per fax to the Abogados ******** in Barcelone. I begged them, Mr. ***** ********, who speeks german, to translate my letter and to send my letter to policestation who handled the accident. Later I rechered in Internet and I foundet out, that the person in the C2, who was killed, ist Jordi Masachs Pla. I know that nothing could realife Jordi, but I thought, that it would bee importend for Jordis Parents and his family and his friends, to know, that Jordi has not delivered the reason for this accident and for his deat. I wonderded all the last time since the date of the accident, that nowbody contakte me to come to the tribunal to testate what I had seen. For me it is very importend to know, that Jordis family and friend know, tha the reason for his deat is not himself. I think the driver of the truck was sleeping, so that he dindt see, that his direktion was going into an right curve and he realised this to late. So Jordi had no chance. If you want to contact me, you can call me *******/******* or email: ***************@aol.com. If somebody wants to speek personally with me, it would bee possible in the thrid week of January 2013. Then I will be near Barcelona/Girona. please if its possible for you, contact Jordis family. I know that it must be horrable to lose a child. I have myself a doughter of 27 years. I have seen that Jordi is not the reason for this accident an his own killing. All the time I I have tried to find a way to conact Jordis family to tell them what happend. Best regards. Wolfgang ******* Germany

Hola Jo sóc  Wolfgang *******, No em pot saber. Estic buscant des de fa més de 3 anys per obtenir un contacte a pares Jordi. Jo sóc el testador només indepenedente fora del Crash horrorabe mentre que Jordi ha de morir. Ich era una mica amb un Rentcar en el camí de Ripoll a Aerport Girona. Jo i la meva dona, Silke va conduir el c 25 Direktion a Girona. Després del començament del carrer 2 straigts en la nostra direcció que conduïa el cotxe en el tipus I del carrer. El carrer va a l'inrevés en aquest lloc. In der direcció Othe es drivin un camió. Ens barret molt temps i per la seva ich no conduïa quickli. Maig de abella sobre 90km/hours. Al rearmirror iiner d'aquest Alfa Romeo Mite he vist un Citroën C2 comming poc més ràpid que jo ve després de mi i he Senn el Citroën C2 canviar el segon carrer oberta en la nostra direcció. En el moment següent em lhave loked al mirall Outsiderear del meu cotxe per veure el C2 em passa korrekedly. En el mateix moment que he vist, que el camió gran no estava del seu costat rigth del carrer. La part davantera del camió estava al carrer on el Citroën wantet em passa. Vaig veure el horrorble frontalment chrash. El C2 chrashe la part frontal esquerra cantonada de la gran camió frontalment. Afte aquest conduïa el camió dins el costat dret dierktion esquena. El C2 es turing voltant de si mateix molt ràpidament va ser una p més alt dubble l'altura del camió. Semblava un expöpsion. Jo knewed direktly thas ist was 01:00 chrash molt horrable. Em vaig quedar totalment sorpresa, perquè jo recordàvem que ningú dins de la C2 podria supervivència aquest chrash. Mai vaig oblidar aquestes fotos horrable. Vaig aturar el cotxe una que no era capaç de moure. En estava totalment tranquil · la, en aquest moment, ningú es va moure ni va parlar. Afte poc temps una cardriver Youn espanyols amb un blanc més vell Audi 80 es va detenir al meu costat i em va preguntar el que s'ha happend. Li vaig explicar el que havia vist i em va dir d'esperar a la policia per dir-los el que havia vist. Aquest jove també havia mirat la resta de C2 i em va dir que el conductor d'aquest C2 havien mort direktly en el moment de la chrash. Em va dir que el conductor és fer mal molt que després d'aquesta vida artificial chrash. Així que va esperar que la policia i la policia va portar a un policia que speeked Anglès. Així que li vaig dir a aquest policia en anglès, el que havia vist i li vaig dir a aquest policia, que el camió en el moment de l'accident no estava en la part dreta del seu Direktion. També em va explicar aquesta policeofficer que el conductor de la C2 era al lloc korrektly del carrer i no tenia oportunitat de fer una cosa que la Kollision wouldnt succeir. El Policeofficer havia escrit, el que li havia dit en un paper und he signat aquest document personalment. Al evaning, quan estàvem a casa a Alemanya, no vaig poder dormir. Així que per un sitted al whrite el que havia vist sobre la ccident en el meu propi languge baix i SENDET aquesta carta per fax als advocats ******** a Barcelona. Els vaig pregar, ************* senyor, que speeks alemany, de traduir la meva carta i enviar la meva carta a policestation que va manejar l'accident. Més tard em rechered a Internet i em foundet a terme, que la persona en el C2, que va ser assassinat, ist Jordi Masachs Pla. Sé que res pot Realife Jordi, però vaig pensar que seria abella importend per pares Jordis i la seva família i els seus amics, per saber que Jordi no ha emès la raó d'aquest accident i per la seva DEAT. Jo wonderded tot el temps passat des de la data de l'accident, que em nowbody contakte venir al tribunal de testar el que havia vist. Per a mi és molt importend saber, que la família i amic Jordis saber, tha el motiu de la seva DEAT no és ell mateix. Crec que el conductor del camió estava dormint, així que dindt veure, que el seu Direktion anava a entrar en un revolt a la dreta i es va adonar d'això massa tard. Així que Jordi no tenia cap possibilitat. Per posar-se en contacte amb mi, em pots trucar ******* / ******* o correu electrònic: *************** @ aol.com. Si algú vol speek personalment amb mi, seria possible abella a la setmana thrid de gener de 2013. Llavors vaig a estar a prop de Barcelona / Girona. si us plau, si és possible per a vostè, poseu-vos en contacte amb la família Jordis. Sé que ha de ser horrable perdre un fill. Jo mateix tinc un doughter de 27 anys. He vist que Jordi no és la raó d'aquest accident propi Hariri. Tot el temps II han tractat de trobar una manera per contactar amb la família Jordis per dir el que va passar. Salutacions cordials. Wolfgang ******* Alemanya

Fàstic

Veure les notícies d’ahir (dia 4) i d’avui (dia 5), em fa fàstic. I em torna a fer “cagar en déu”.

Tal i com ja deia en l’últim escrit publicat “Any nou... Tot igual”, vaig passar per l’eix el passat cap de setmana, per anar a Andorra, i tot i que em consta que ja fa setmanes que el desdoblament estava acabat, fins que el polític de torn, en aquest cas el Sr. Mas, va estar disponible, no es va obrir el desdoblament.

Però el que em fa fàstic ha estat sentir-lo lloant les virtuts de l’eix i el que suposa per l’economia catalana, que no ho poso en dubte, però oblidant totalment els 15 anys de retard de l’obra; perquè ja en el moment de la primera inauguració, en que el polític de torn era el Sr. Pujol, va fer les maneres lloances, tot i saber tothom (menys ell) que la carretera naixia coixa. La prova més evident: 194 morts en els 15 anys de funcionament (més d’un mort per mes, de mitjana).

Molt probablement, si l’eix hagués nascut com el que es volia que fos (i que finalment és) un eix viari important, amb dos carrils per banda i una mitgera de separació, els morts haguessin estat molts menys. I el cost total hagués estat molt menor; no és el mateix fer dues carreteres (malgrat estiguin de costat) que fer-ne una de més ample.

Però això als polítics els importa ben poc, llevat que algun dels 194 morts hagués estat un familiar directa d’ells. Potser llavors ho veurien diferent.

T’estimem.

Any nou... Tot igual

Com he anat dient sempre, aquestes “tradicions” que abans em feien gaudir, ara em fan més mal que bé. De fet no en segueixo cap. El passat 31 vàrem sopar com sempre, i com sempre que l’endemà és festa vaig anar a veure una pel·lícula. Concretament vaig veure “Prometheus”; una pel·lícula entretinguda. Res de campanades ni de programes especials, la peli i a dormir.

Ens recorden massa que son festes familiars, per reunir la família al voltant d’una taula. I als que no la tenim tota se’ns fa massa evident.

El passat cap de setmana vàrem anar a passar un parell de dies a Andorra. Ens hi varen acompanyar l’Albert i la Laura. Va anar tot perfecte i varen ser dos dies aprofitats al màxim. El “problema” va venir durant el viatge. Com que anàvem els quatre amb el cotxe de l’Albert i per evitar els revols de la Collada, vaig decidir de passar per l’eix fins a Manresa i pel túnel del Cadí.

No cal dir que aquesta carretera em posa de mala llet, perquè penso que ja s’havia d’haver fet així des del principi, i s’haurien evitat molts accidents (però això no importa a ningú, si no ets un afectat). I el que em va posat de més mala llet és que tot el recorregut , que està acabat, té un carril tancat amb cons. Suposo que s’està esperant la inauguració oficial per part d’algun polític. Mentre tant el que passi, importa poc. 

T'estimem