I en van quatre. El temps és inexorable; no té en consideració les circumstàncies de ningú i les seves busques giren sense parar.
Aquest any, però m’arribaré al punt fatídic on van matar en Jordi (abans hagués dit en va morir) amb uns sentiments contraposats.
En primer lloc és la primera vegada que hi aniré sabent que collons va passar aquell maleit dia d’ara fa quatre anys. I la ràbia i la impotència em posen el fred a l’estómac.
Per altre costat també serà la primera vegada que hi aniré amb el desdoblament totalment obert. I això em fa pensar que, amb independència de la irresponsabilitat del camioner, si la carretera hagués nascut desdoblada, que era el més normal, res de tot allò hagués passat.
O sigui, serà la primera vegada que aniré on entre el Sr. Pujol i el Sr. Grech (el camioner) van matar al meu fill. La sensació m’agradaria que la experimentessin tots dos
T'estimem
2 comentaris:
una abraçada molt gran, i tot i que segurament cada dia el dolor es igualment intens, avui voldria fer-vos arribar, mes que qualsevol altre dia de l'any tota la meva energia.
anna.
♥♥♥♥
Publica un comentari a l'entrada