Cap de setmana de Falles

Aquest cap de setmana, aprofitant que a València eren falles, i que ni l’Albert ni la Laura hi havien estat mai, vàrem decidir d’agafar el cotxe i anar-hi a passar el cap de setmana.

Nosaltres, hi vàrem estar fa un parell d’anys, però com he dit, l’Albert i la Laura no les havien vist mai. I els hi va agradar: les falles, la mascletà ... i passejar per València.

També vàrem aprofitar que érem a València per anar a veure “la ciutat de les arts i les ciències”. Pel tema de l’arquitectura també els hi va agradar, sobretot a la Laura pels estudis d’arquitectura que està fent. Però és llastimós el que es va fer allà: edificar per edificar i enterrar una burrada de milions molt necessaris per altres infraestructures que han costat la vida a molta gent, amb el Palau de les Arts (l'òpera) on ja han tret tot el trencadís perquè es queia a trossos.

Hi vàrem anar el diumenge al matí, d’un dia de festa major (les falles), amb una temperatura estupenda i amb València plena de gom a gom; i allà no hi havia ni déu (i això que diuen que es per tot arreu). En fi llastimós. 

Pel que fa a mi, jo ja estic satisfet si veig que la gent que m’envolta (l’Antònia, l’Albert i la Laura, i on sempre i faltarà en Jordi) està contenta.

M’he d’anar emmotllant a aquesta nova situació, malgrat costi, i ells hi ajuden molt.

T’estimem.

I ja en van cinc

Cinc anys .... Mil vuit-cents vint-i-set dies .... Un munt de “em cago en déu” ...

Qui m’havia de dir quan tirava les fotos que penjo en aquest blog (llevat d’aquesta), quan voltàvem aquests camps de futbol, quan comentàvem una notícia, quan miràvem una pel·lícula ... que hauria de trobar-me en la situació en que em trobo. Que hauria de passar cinc anys de la meva vida com els que he passat (i no se els que em queden). Que m’aixecaria molts dies sense ganes de res, només de passar el dia i veure si l’endemà seria millor.

I soc conscient que no soc l’únic en aquesta situació, ja sigui per accident com el cas d’en Jordi o per malaltia com el cas d’en Toni, els que quedem i ens els estimàvem sabem el que estem passant. Però com normalment es diu “mal de molts, consol de ximples”. I es que encara que diem posar-nos en el lloc del que està patint, ho podem fer en un moment concret, però la vida de cadascú segueix el seu camí (i no pot ser d’altre manera), i la del desgraciat de torn fa un gir brusc de cent vuitanta graus.

Amb l’Antònia em tornat a pujar al “coll de ravell”, al punt fatídic. Cada any per aquesta data ho fem, i en veure com ha canviat tot allò em torno a recordar del vell Pujol (i la seva família) i tota la colla de polítics que no van saber (o voler) fer un eix com el que tenim ara, i que és com havia d’haver estat des de bon principi. Ara no es podria produir l’accident que va acabar amb la vida d’en Jordi, ni molts d’altres que hi ha hagut al llarg de tot aquest temps. Ara aquell maleit camió no hauria pogut envair el carril d’en Jordi.

Però tot això als polítics de torn els importa un rave, ells només miren els seus interessos i les seves comissions. Els morts que puguin generar les seves polítiques els importa ben poc. Només cal veure el cas de la NII, hi ha hagut un munt de morts, però tot continua igual.

Cal però seguir endavant, pels que queden.

T’estimem.