El passat dia 11 l’Albert es va casar. Una evidència més de que els anys passen i la vida continua.
Per mi va ser un dia de sentiments contraposats. Feliç per un costat (vaig veure l’Albert molt feliç al costat de la Laura), i amarg per l’altre (no hi érem tots els que hi havíem de ser).
Era un dia al que li tenia una mica de por. La decisió evidentment no va ser d’avui per demà, i ja feia més d’un any que ens havien dit que havien pres aquesta decisió. I per tant vaig tenir molt de temps per prendre consciència i mentalitzar-me per no fer cap espectacle deplorable.
La conscienciació i la química (doble ració de la puta pastilleta) van fer que acabés sent un dia més positiu que negatiu.
De fet només en el moment en que l’Antònia el va entrar a l’església em va venir un calfred en pensar que a en Jordi no li entraria mai, i se’m va fer molt present. Se’m varen humitejar els ulls, però ràpidament ho vaig poder controlar. La resta de la festa la vaig tenir sempre sota control. I a la resposta d’una amiga de si el record d’en Jordi ens havia impedit de gaudir de la festa, ja li vaig dir que no, que no ho va impedir. Que el record hi era, evidentment, com de ben segur hi va ser en la majoria dels convidats per part nostre (la família de la Laura no el varen arribar a conèixer), però fora el moment comentat, la resta de la festa la vaig poder gaudir gairebé plenament.
I sí, es varen casar per l’església (amb la que em cago encara ara a diari; i sobretot amb el seu representant). Però com he dit sempre, respecto totes les opinions, i malgrat no segueixo la cerimònia (m’assec o m’aixeco com els altres, però res més), no tinc cap problema per entrar-hi si hi ha alguna cosa que m’hi fa entrar. He estat a enterraments i batejos, no tinc cap problema. I he estat en esglésies sikhs, musulmanes, hindús ... i cristianes; tampoc hi tinc cap problema.
A l’Albert li hagués estat indiferent de fer la cerimònia civil, i amb la mateixa indiferència ho va acceptar si la Laura ho preferia així.
L’endemà, un dels rams de les taules va anar cap al Coll de Ravell.
T’estimem.
