La iaia Pilar

Ha mort la iaia Pilar. I la mort d’algú proper sempre ens dol. És evident i no pot ser d’altre manera. Malgrat sigui una mort anunciada i malgrat sigui un alliberament per la persona morta i pels que l’envoltaven. És una mort i és un fet tràgic.

I malgrat ser una mort “natural”.

La iaia Pilar no era una persona molt vella, tenia 73 anys i per tant encara podia haver viscut uns quants anys més. Però la veritat és que la seva qualitat de vida havia minvat molt els últims temps. Ja no es valia per ella mateixa i la seva mort ha estat un alliberament. Ha deixat de patir i de fer patir.

Ha tingut una vida molt difícil, amb molts ingressos al Trueta i amb més de vint anys amb una mobilitat molt reduïda a causa de la imputació de les dues cames per sota genoll; però sempre ha estat envoltada per gent que se l’estimava i, menys l’últim mes, ha viscut; ha estat capaç d’adaptar-se a la seva situació (definició de viure). Si més no per collons (no hi ha alternatives).

Com jo sempre dic, no cal ser valent ni s’ha de ser de cap pasta especial per “anar fent” amb una desgràcia a coll; senzillament t’ha de tocar i si no apliques “l’alternativa” veuràs lo valent que ets...

Si les morts “naturals” ens afligeixen, ningú que no ho hagi patit es pot fer la idea del que suposa una mort ”antinatural”.

T’estimem.

Tres llàgrimes

Evidentment no son les que he vessat, n’he arribat a vessar tantes, sobretot els primers mesos, que crec que tinc el llagrimall sec.

La història és una altre. És el resultat d’un regal que era molt preuat per mi, però que el simbolisme d’aquell regal em feia mal.

No sé quina edat tindria, quan la meva iaia em va regalar una cadena amb una creu; però probablement deu fer més de trenta o quanta anys. Sempre l’havia portat penjada del coll, no em feia res i com dic era un regal al que tenia molta estima; amb tan de temps fins i tot l’havia hagut de portar al joier perquè em reforcés l’anella del capdamunt, perquè amb el fregadís de la cadena s’havia aprimat perillosament.

A partir de l’episodi de’n Jordi me la vaig treure del coll i al cap d’uns mesos es va convertir en “tres llàgrimes”: una la porta l’Antònia, l’altre l’Albert i l’altre jo.

I no me la trec ni per dormir, ni per nedar a la platja, ni per dutxar-me, per res ... I només me la trauran si per alguna qüestió greu que m’han d’ingressar, o per entrar-me al crematori, que allà no s’hi pot entrar amb coses metàl·liques.

T’estimem.