La iaia Pilar

Ha mort la iaia Pilar. I la mort d’algú proper sempre ens dol. És evident i no pot ser d’altre manera. Malgrat sigui una mort anunciada i malgrat sigui un alliberament per la persona morta i pels que l’envoltaven. És una mort i és un fet tràgic.

I malgrat ser una mort “natural”.

La iaia Pilar no era una persona molt vella, tenia 73 anys i per tant encara podia haver viscut uns quants anys més. Però la veritat és que la seva qualitat de vida havia minvat molt els últims temps. Ja no es valia per ella mateixa i la seva mort ha estat un alliberament. Ha deixat de patir i de fer patir.

Ha tingut una vida molt difícil, amb molts ingressos al Trueta i amb més de vint anys amb una mobilitat molt reduïda a causa de la imputació de les dues cames per sota genoll; però sempre ha estat envoltada per gent que se l’estimava i, menys l’últim mes, ha viscut; ha estat capaç d’adaptar-se a la seva situació (definició de viure). Si més no per collons (no hi ha alternatives).

Com jo sempre dic, no cal ser valent ni s’ha de ser de cap pasta especial per “anar fent” amb una desgràcia a coll; senzillament t’ha de tocar i si no apliques “l’alternativa” veuràs lo valent que ets...

Si les morts “naturals” ens afligeixen, ningú que no ho hagi patit es pot fer la idea del que suposa una mort ”antinatural”.

T’estimem.