Barça

Tots els que et coneixien sabien que l’esport era una part molt important de la teva vida. Des de petit n’havies practicat i fins a l’últim moment en vas seguir practicant.
De fet aquesta segona carrera que havies iniciat (Ciències de l’Activitat Física i l’Esport) està totalment vinculada als esports.
També sabien que els teus colors eren el blau i grana del Barça, tot i que tenies amistats amb gent del Madrid (vaig conèixer en "Nando del gimnàs" al tanatori, quan et va venir a dir l’últim adéu) o de l’Espanyol (en Miquel del Sant Jordi) i suposo que amb molts d’altres que no conec; i tot i els “piques” habituals (sobretot via SMS), l’amistat estava per damunt dels colors i el fanatisme (com hauria d’ésser sempre).
Sàpigues (si d’alguna manera no ho saps ja) que aquest any el teu (nostre) Barça ha fet la millor temporada de tota la seva història, fent el “triplet”: ha guanyat la Copa, la Lliga i la Champions; i que va apallissar al Madrid al Santiago Bernabeu per 2 a 6.
Aquest any hauries gaudit de valent i hauries pogut “treure pit” parlant d’aquest Barça.
Però aquest any t’han privat de tot això (i de tantes altres coses) I PER SEMPRE, i la ràbia i el plor es torna a apoderar de mi.
I cada un d’aquests partits, que he volgut mirar sobre tot per tu, han estat un petit calvari al veure la teva butaca buida i no poder comentar les jugades amb tu, com solíem fer habitualment; però a l’hora també han estat un esclat d’alegria en cada gol i en cada victòria aconseguida, i mirant amunt (si hi ha cel tu segur que hi ets) ho celebrava amb tu, amb alguna llàgrima als ulls.

Siguis on siguis sàpigues que et trobem molt a faltar i més quan coses com aquestes fan més palesa la teva absència.
T’estimem.

Els amics et recorden

Jordi, els amics et recorden. Primer va ésser el club en que jugaves, el Sant Jordi Desvalls, qui el dia 22 de març i aprofitant el primer partit oficial que es diputava a casa van voler fer-te un petit homenatge. El partit va ésser contra la Colectividad Boliviana, i es va acabar guanyant per 4 – 0.

Va ésser molt emotiu. Els petits del Sant Jordi (vestits amb l'equipament del club; com saps: camiseta blanca amb la creu de Sant Jordi vermella i pantalon vermell) van fer un passadís a l’equip gran. Aquests van sortir plegats amb l’equip dels Bolivians, i tots ells (tant el teu equip com el contrari) damunt la camiseta del seu club portaven una camiseta que davant deia “sempre amb tu” i darrera el teu nom “Jordi” i el teu número “10”. Els dos capitans anaven al davant portant la teva camiseta i al darrera van anar saltant al camp la resta dels dos equips, enmig d’un gran silenci i respecte.
D’aquestes camisetes ens en varen donar a nosaltres, a la Laia, i als teus amics que varen venir (vaig conèixer en “Litus”, en “Pep”, l’Helena, la Isa, la Marta...). Prèviament, al tanatori ja ens havien regalat la teva camiseta signada per tots els companys.
Els dos equips en van posar al cercle central del camp, amb l’àrbitre al mig i la teva camiseta estesa davant d’ells. També hi havia els lesionats, l’entrenador, en “Cali”, en Llorenç, en Brugué... TOTS. I es va fer un minut de silenci, molt emotiu.
A la mare, li varen regalar un ram preciós; i a mi em varen fer entrega de la teva primera fitxa amb el Sant Jordi, d’un carnet de soci a nom teu i d’una revista "Recordant a en Jordi" amb fotos teves, de l’equip, dels sopars ...
A més a més, cada vegada que fèiem un gol venien on érem, a celebrar-ho amb nosaltres i se’m escapaven les llàgrimes. De fet mentre recordo i escric tot això, no puc deixar de plorar.

Ara han estat els teus amics i professors de la Universitat de Vic, els qui el passat dia 15 d’aquest mes de maig, i en honor teu, varen organitzar una caminada fins a dalt de la Creu de Gurb.
La caminada va ésser bastant dura, hi havia un tram final molt fort (gairebé havíem de pujar de quatre grapes) i el fet que hagués plogut el dia abans ho feia tot més difícil. Saps que volia venir l’avi Pito; sort que a última hora li varem dir que millor que es quedés, sinó no haguéssim pogut pujar.
Amb nosaltres hi va venir la Laia, la tieta Carme i l’Ascen. L’Albert portava a l’Anna, a la tieta Sílvia, la tieta Marta i la tieta Victòria; i en Jordi Mont, que va venir amb la Montse i l’Oriol, portaven a ne’n Marc. El grup d’amics i professors, encapçalats per en Joan Aromí, el cap d’estudis de C.A.F.E., devien rondar la quarantena.
Un cop a dalt varem esmorzar una mica amb coca que duien els professors i algun entrapà que havia preparat la mare.
En Joan Aromí va fer una mica d’entrada, explicant el sentit de la caminada, vinculada al teu record i després en “Litus” va llegir una autobiografia que havies hagut de preparar per un treball i en “Pep” ens va llegir un escrit molt emotiu deixant constància de l’amistat que havia sorgit entre vosaltres en tant poc temps. Hi van haver forces amics teus i algun professor que es varen emocionar. De nosaltres ja ni te’n parlo.
La baixada la varem fer per un altre costat, ja que amb el fang teníem por de patinar i fer-nos mal. L’altre camí estava igual d’enfangat i varem patinar diverses vegades (jo vaig anar de costelles dues vegades, i la mare crec que va perdre el compte) però al haver-hi molta vegetació (cosa que per on varem pujar no n’hi havia) no era perillós.
Desprès ens varem quedar al memorial Mireia Tapiador (era una professora de gimnàstica de la Universitat, que va morir al 2.005, també d’accident de circulació). Al final de l’acte varen fer entrega d’un ram a la mare de la Mireia i a la mare.

Van estar uns actes molt emotius, però sento molta ràbia, que se’m transforma en llàgrimes, perquè no em puc treure del cap que una cosa així ens hagi hagut de tocar a nosaltres. NO ME’N SE AVENIR I NO VULL ACCEPTAR-HO.
T’estimem.

Video de la caminada/homenatge

Massa felicitat ?

De les primeres preguntes que em van venir al cap, un cop coneguda la desgràcia que m’ha tocat viure, i que encara em faig, van estar: perquè nosaltres?, perquè en Jordi?, que hem fet per merèixer això?. Evidentment cap d’aquestes preguntes té una resposta; senzillament va ésser un accident i ens va tocar; com a tants d’altres (cosa que em repeteixo i em repeteixen tot sovint, però que em costa molt d’acceptar, i que no em serveix de consol).

Ja sé que cap moment és bo per perdre un fill (per descomptat, un fill és un fill tota la vida), però en el meu cas estàvem travessant un dels períodes més feliços de la meva vida, i la patacada va tenir unes dimensions extraordinàries.

Cada època té les seves vivències, i de petits els gaudeixes d’una manera i a mesura que van creixent va variant, també, la forma de gaudir-los; fins que acaben independitzant-se, i amb sort (i el seu temps) llavors pots començar a gaudir dels nets. I en cada una d’aquestes etapes vaig intentar (i crec que vaig aconseguir) gaudir-los al màxim. Quan van començar a jugar al futbol (els petits juguen sempre els primers), amb les gelades de ple hivern, jo era allà; i si l’un jugava a les 9 a Girona i l’altre a les 12 a Sant Hilari, feia els possibles per, si més no una estona, estar amb tots dos (evidentment la seva mare ja havia anat amb l’un i jo amb l’altre). Quan es van anar fent més grans i van començar a sortir, si necessitaven un transport per anar o tornar, ja fossin les 4 o les 5 de la matinada, sabien que el seu pare feia per un.
Per tant, gaudir-los, i fer de pare, crec que dintre les meves possibilitats ho he fet tant com he pogut i sabut.
Però ara que tots dos eren adults, que tots dos havien decidit fer una carrera universitària (que sense ella podíem ésser feliços igual, però a tots els pares ens omple de satisfacció tenir els fills amb una carrera universitària), que tots dos tenien una parella meravellosa (la Laia i l’Anna) que s’havien integrat plenament a la nostre família i a qui m’estimo com a unes filles, que nosaltres estàvem en una situació econòmica còmoda (no som rics, però ens podem permetre algun caprici), que algun d’aquests capricis era fer un bon viatge a l’estiu, tots quatre junts i que fins i tot i per celebrar els meus 50 anys d’edat i 25 de casats ens vàrem permetre un cap de setmana a Venècia, aquesta vegada amb les corresponents parelles...
Ara, repeteixo, ara que estàvem gaudint de tot això, d'una família meravellosa, que estàvem en un moment tant dolç i sense grans problemes, que tot era gairebé perfecte i havia d'ésser per molt de temps; m’han pres el meu fill gran, m’han deixat sense una part molt important de mi i tot ha entrat en una altre dimensió.
Senzillament UNA GRAN PUTADA.
T’estimem.

Girar dies

És molt normal que la gent et pregunti “com aneu ?”. La pregunta de per sí és del més normal d’aquest mon, i evidentment està feta amb tota la bona intenció possible, i a més a més he de dir que s'agraeix veure com la gent es preocupa per com et trobes. Ara bé està clar que la resposta només pot ésser una: malament.

Jo almenys és com hem sento: malament; malgrat no és la resposta que s’acostuma a fer servir, sinó que se sol dir: anem fent... tirant com podem... o girant dies.

Només de pensar que MAI MÉS, per dies, mesos o anys que passin, el tornaré a tenir al meu costat, parlant de si el Barça juga més o menys bé, de si avui s’ha llevat amb boira, o de la nimietat més absoluta; arribar el diumenge i no poder anar a veure’l jugar a futbol; sopar plegats; desitjar-li una bona nit a l’anar a dormir... i tantes altres petites coses que la convivència familiar i el “bon rotllo” ens portava cada dia, em comporta un dolor indescriptible.

Ja sé que el temps farà minvar aquest dolor, aquesta angoixa i aquesta ràbia, però dubto molt que ho faci desaparèixer, ja que el que m'han arrencat, incomprensiblement, era una part de mi. I sé que minvarà perquè viure la resta de la meva vida amb l’angoixa que estic vivint aquests dies és, senzillament, impossible. I perquè ni soc el primer, ni, desgraciadament serè l’últim, en passar per aquesta situació, i si els que s'hi han trobat abans se’n han sortit (tot i que cada un deu saber el que l’hi ha costat) també me n'he de sortir jo, malgrat de vegades pensi que no podré.

T'estimem.