És molt normal que la gent et pregunti “com aneu ?”. La pregunta de per sí és del més normal d’aquest mon, i evidentment està feta amb tota la bona intenció possible, i a més a més he de dir que s'agraeix veure com la gent es preocupa per com et trobes. Ara bé està clar que la resposta només pot ésser una: malament.Jo almenys és com hem sento: malament; malgrat no és la resposta que s’acostuma a fer servir, sinó que se sol dir: anem fent... tirant com podem... o girant dies.
Només de pensar que MAI MÉS, per dies, mesos o anys que passin, el tornaré a tenir al meu costat, parlant de si el Barça juga més o menys bé, de si avui s’ha llevat amb boira, o de la nimietat més absoluta; arribar el diumenge i no poder anar a veure’l jugar a futbol; sopar plegats; desitjar-li una bona nit a l’anar a dormir... i tantes altres petites coses que la convivència familiar i el “bon rotllo” ens portava cada dia, em comporta un dolor indescriptible.
Ja sé que el temps farà minvar aquest dolor, aquesta angoixa i aquesta ràbia, però dubto molt que ho faci desaparèixer, ja que el que m'han arrencat, incomprensiblement, era una part de mi. I sé que minvarà perquè viure la resta de la meva vida amb l’angoixa que estic vivint aquests dies és, senzillament, impossible. I perquè ni soc el primer, ni, desgraciadament serè l’últim, en passar per aquesta situació, i si els que s'hi han trobat abans se’n han sortit (tot i que cada un deu saber el que l’hi ha costat) també me n'he de sortir jo, malgrat de vegades pensi que no podré.
T'estimem.
2 comentaris:
No ser ben bè com començar...en Jordi l'estimavem, l'estimarem i l'estimem per sempre!
No ser realment, que pensar ni que deixar de pensar...es molt trist perdre a un familiar a un accident de cotxe i mès si es un noi que no tenia ni complers els 25 anys i mès despres de llegir que tots vosaltres feieu anys per la mateixa epoca...!
Heu de pensar en tirar endavant encara que costi seguir endavant, encara que es vegi tot NEGRE encara que siguii dificil pero s'ha de seguir, d'una manera o altre! Recordar en Jordi tal i com era (que era un NOI wapooo, simpàtic i amic dels seus amics) i no oblidar pk es el que farè jo no oblidar-me MAI d'ell i recordar de com era!! Pero tant els vostres amics, familiar i tothom en general estan precupats per vosaltres...aixis que no ESTEU sols aixis que us desitjo i us donc energia per tal de seguir endavant sigui com SIGUI!!!!
I si cal renegar o desfogar-se d'una manera o altre doncs es FA i punt, ningu us dirà RES d RES!!!
Molts d'anims FAMILIA, i us continuarè lleguint!!!
Un petó
Fa dies que dic que escriuré, fa dies que dic demà demà, fa dies que penso en com descriure com em sento, però es que me’n dono compte de que amb paraules soles no en faig ni per començar, que el sentiment és massa difícil d’entendre i de suportar per mi, que amb només 22 anys se n’ha anat la meva alegria, les meves ganes de llevar-me cada dia, el meu somriure, les meves il•lusions, els meus plans de futur, perquè ell era tot això i més, sí clar, per mi ho era TOT; se n’ha anat el meu AMOR, i no hi ha dia que no em pregunti on se n’ha pogut anar tant d’AMOR... i perquè, PERQUÈ en JORDI?.
Fa dies que penso que quan vinc a veure-us haig de mirar de fer-vos sentir el millor possible en aquestes circumstàncies i de debò que ho intento, potser parlant massa de coses que eren nostres, potser explicant masses anècdotes que ara per ara fan mal, potser es que no sé consolar, potser es que no em sé consolar ni jo, si es que siguem sincers, NO hi ha consol que valgui per ningú.
Tothom diu que temps, que la vida segueix, que hi ha moltes coses per disfrutar ( jo ja ho estava fent amb ell!) sí, m’ha quedat clar, la vida segueix, tan igual en les rutines i en la gent, però tan DIFERENT en mi, que crec que mai podré tornar a ser igual que fa 2 mesos enrere.
Sé que s’ha de tirar endavant, si no per ganes, doncs per FORÇA, però s’ha de dir que costa, que costa MOLTÍSSIM, primer de tot donar-te compte de que ja està, que s’ha acabat, que no hi és i no hi serà mai més, de que no puc demanar-li que m’abraci, que em doni petons, que tornem a anar de viatge, que baixi un moment de casa perquè soc a baix encara que siguin 5 minuts, que em digui que vol venir a casa a sopar, que em faci el berenar, que anem a passejar la Fura, jugar a Tenis, al gym, els seus ànims, el seu somriure permanent, etc, etc ,etc. que em truqui a totes hores i em doni la bona nit... i ara què?... Haig de tornar a trobar el significat a totes les coses, un significat tan gran quan ell i era i inexistent ara per moments. Es impressionant veure com en un sol segon la vida et dóna la volta per complert i l’únic que queda és viure amb el record d’una persona tan viva com era ell.
I es que el trobo tant a faltar, però tant...
De nou no trobo paraules ni comparacions que em semblin adients per dir com em sento.
I es que JORDI sempre estaràs amb MI, per tot el que hem viscut i après l’un de l’altre, i per tot el que ens quedava, perquè com tu deies, hi havia “aquella MÀGIA” entre nosaltres que ens unia i aquesta mateixa MÀGIA ens mantindrà “units” SEMPRE.
T’ESTIMO PETIT, que ja ho saps siguis on siguis, però per si de cas jo t’ho recordo cada dia abans d’anar a dormir com també et recordo altres coses, però aquestes me les guardo per mi, quedaran sempre entre TU i JO...
I.. Joan, tal i com em deies el diumenge, hem d’anar aplanant aquest camí d’espines que se’ns ha plantat al davant, i espero poder anar-lo aplanant al vostre costat. US ESTIMO.
LAIA
Publica un comentari a l'entrada