Ja ha passat el primer any, molt de temps, i hem sobreviscut. Al llarg de l’any hi ha hagut dies més dolents i dies menys dolents (de bo cap). De fet segons la Maria Gracia, una, desgraciadament, veterana del tema (fa més de 12 anys va perdre una filla, la Gemma, també en un accident de trànsit, a l'edat de 20 anys), ja hem passat el pitjor.
I, el primer any és el pitjor perquè és el primer de tot sense ell; el primer sant, aniversari, nadal, cap d’any ...
Segons em diu, evidentment mai l’oblidarem (no cal que ho juri), com ella tampoc ha obligat mai la Gemma, però aprendrem a viure sense ell (quin remei ens queda ?).
De fet la veig parlar de la Gemma amb un somriure a la boca, i això em dona esperances. Jo de moment només en puc parlar amb un “em cago en deu” a la boca.
No varem voler fer res pel seu primer aniversari, i molt menys res de caire religiós. En tot cas el que si vaig fer va ésser cagar-me en deu i amb la mare de deu amb més força, si és possible. Ja se que no serveix de res, però no fer-ho tampoc serveix de res.Els meus pares, sogres, germans, cunyats i nebots varem voler recordar-lo posant una nota al diari El Punt, i no solsament no em va molestar, sinó que els hi vull agrair públicament. El fet que nosaltres decidíssim no fer res no ha de condicionar, de cap manera, el que vulguin fer els altres. Si nosaltres varem decidir de no fer res és perquè considerem que qui l’ha de recordar ja ho fa (i ells segur que no ha passat un sol dia sense que ho hagin fet) i els que no ho recorden, és que els importa molt poc.
El que si que varem fer va ser arribar-nos al punt del maleït eix on va tenir l’accident, amb la Laia, l’Albert i l’Anna, i posar-hi un ram de flors.
L’endemà també varem anar al partit que va jugar el Sant Jordi, perquè els companys varen voler recordar-te fent un minut de silenci abans del partit. Varen sortir els dos equips en fila tot portant la teva camiseta entre els dos capitans (com el dia del partit-homenatge) i varen formar, en fila, amb la camiseta estesa al mig del camp, per fer el minut de silenci. De nou molt emotiu i des d’aquí també ho vull agrair a tot l’equip (directius i jugadors) i al poble de Sant Jordi.
El resultat, aquesta vegada, no hi va acompanyar (per mi era el de menys) i es va perdre amb el Gualta per 1 a 2 tot i avançar-nos amb un gol d’en Miquel. Gol que va celebrar traient-se la camiseta (a sota hi portaven la del deia de l’homenatge amb el “sempre amb tu”) i dedicant-te’l a tu. L’àrbitre li va treure targeta groga. Se’n podia haver estat.
T’estimem.
