Avui fa un any del maleït i fatídic 6 de març de 2009, i encara recordo com si fos ara (de fet és una de les situacions que més amb martellegen) les paraules de l’Antònia quan varen tocar al timbre de la porta de baix a l’entrada.
Jo m’estava acabant de rentar les dents i arreglant-me, ja que l’Albert havia d’ingressar a la Clínica Girona per l’operació de menisc (operació a la que en Jordi hagués assistit al quiròfan), i la vaig sentir que deia:
- Qui hi ha ?.
- .... (Mossos d’esquadra, que ens pot obrir ?).
- A on voleu anar ?.
- .... (Al quart primera).
- És aquí, però per qui demaneu ?.
- .... (Pels familiars de Jordi Masachs).
I tot seguit sento que obra la porta i em diu: Ha passat alguna cosa amb en Jordi, a baix hi ha els Mossos d’Esquadra i demanen pels familiars de Jordi Masachs.
Immediatament un calfred em va recórrer tot el cos i vaig anar cap a la porta tot pensant (No, si us plau que no hagi passat res greu -En aquells moments no em solia cagar en deu-). Ara em cago en ell i en la santíssima trinitat només de pensar-hi.
Immediatament un calfred em va recórrer tot el cos i vaig anar cap a la porta tot pensant (No, si us plau que no hagi passat res greu -En aquells moments no em solia cagar en deu-). Ara em cago en ell i en la santíssima trinitat només de pensar-hi.
Vaig esperar al mosso (només en va venir un) amb la porta oberta i la por al cos; i tant bon punt va sortir de l’ascensor li vaig etzibar:
- Que ha passat ?.- Hauríem de passat al menjador o a una saleta per parlar tranquil·lament.
- Però... que ha passat ?.
- Millor si ens poguéssim asseure.
- Deixat de seure, collons, li ha passat alguna cosa a ne’n Jordi ?.
- Hi ha hagut un accident a l’eix i ell s’hi ha vist involucrat.
- Hòstia no!!. Però com està ell, on l’heu portat ?.
- Desgraciadament... ha mort.
Tot es va tornar surrealista per uns moments, vaig fer-lo passar al menjador on va omplir uns formularis, que vaig haver de signar, i em va fer entrega dels seus objectes personals (un altre dia en parlaré dels objectes personals), que consistien en la cartera i el mòbil. L’Antònia li va preguntar que havíem de fer.. quan el podríem veure... Que truquéssim a la funerària, però cap al vespre perquè ara li havien de fer l’autòpsia i que ells ja ens informarien.
I se’n va anar. Llavors em vaig ensorrar totalment.
T’estimem.
7 comentaris:
Un any ha passat ja... que no agafa el mòbil, que no el veim, que no escoltam la seva veu, que no es present. Ara tot que en el record, només podem fer ús dels moments viscuts per recordarlo i mantenir-lo present...
A mi em segeixen retombant les seves ultimes paraules dins el cap. No hi ha dret!
M'agradaria fer arribar el meu consol a tota la família encara que no n'hi ha. I una forta abraçada a tots aquells que també pateixen la seva pèrdua.
Marta.
Tot avui que no he pogut deixar de pensar en aquest fatídic dia... tant de bo no existís en el calendari. La veritat és que no tinc paraules per mostrar tot el que em remou per dins, perquè jo, en el vostre lloc, estic segura que la ira i desasoseg que us crema, a mi m'hauria matat... Tampoc sé com fer-vos saber que si em necessiteu estic aquí, igual que sempre us he trobat oberts a ajudar-me quan m'he ofegat, tot i les circumstàncies que us han obligat a viure. Mai he conegut, i estic segura que mai coneixeré, cap família millor que vosaltres! Una abraçada molt i molt forta. Annabel, Iñigo, Arnau i Oriol.
Para Jordi:
El tiempo pasa rápido, lo que se mantiene igual son los sentimientos de la gente que te quiere. Muchas emociones siguen, pensamientos y recuerdos.
Ha pasado un año desde ese dia y aun sentimos, no olvidamos, tu familia, amigos.. aún pensamos en ti, Si pudiera conversar contigo, te diría tantas cosas...tenías tanto que hacer aquí...te quería tanta gente...eras tan buen hijo, novio, amigo, persona...contigo te llevaste la alegría de muchas personas, planes de futuro y sobre todo de tu familia y laia que tanto te querían...
Parece absurdo lo que estoy haciendo, escribiendote y que no sé si leerás, suena ilogico no? pero para mi no lo es.
El dia de tu muerte fué una pesadilla,un mal sueño; no podía creer lo que escuchaba, y aun no lo acepto, ¿sería posible que fuera cierto aquello que me decían? ¿habia la posibilidad de que fuera un error? TU?no podia ser posible!
Sólo queria saber que todo era mentira, que nada habia pasado, tenia la esperanza de que te viera sonriendo, como siempre, que sonase el teléfono y fueses tú pero van pasando los meses incluso el año y no cambia nada. Te seguiremos esperando y seguirás en nuestro recuerdo para siempre. Besos.
us envio a tota la família una abraçada molt forta, plena de suport i energia, plena de força.
Avui tots em recordat aquells moments tan terribles. Mai marxarà del tot.
un petó
Mireia
No havia escrit mai, però ahir va ser un dia dels més rarus de la meva vida.
El motiu de no haver comentat mai, és perquè vosaltres sentiu el que em passa a mi 50 vegades més fort, ja que jo numés vag compartir 8 mesos de la seva vida però que, gràcies a com era, em va marcar més que alguna persona tota la vida.
Aquest dia 6, la vritat és que tot el dia em va passa pel cap les imatges seves, ja que haviem fet pràctica de bàsquet i d'expressió corporal. Vaig està recordant la trucada d'en Josep per dir-me què en sabia d'en Jordi, i jo el vaig tranquil·litzar dient-li que ja estaria fent els postres a casa seu. Al cap de 3 hores, hem va trucar i simplement em va caure el món a sobre. Una sensació indescriptible que em va deixar sense pensament i només em queien llàgrimes. Al cap de 5 minuts, quan vaig se conscient de tot vaig trucar a en Pol, l'altre amic de classe, i en aquesta trucada, ens vam ensorrar els dos junts.
Ja ha passat un any, qui ho diria! perquè m'ha passat volant i m'atreviria a dir, que no han passat dos dies que no hi hagi hagut alguna cosa que m'hagi fet pensa amb ell, amb el seu riure, amb la seva xuleria carinyosa, amb la seva manera de fer, de pensa... I sobretot, que he passat tants i tants de cops pel fatídic lloc de l'accident i he fet tants de cops memòria de com hi vaig passar el dia de l'accident al cap de 4 hores que succeís.
Simplament, família, donar-vos suport, i penseu que podeu està tranquils, vau fe la feina ben feta: tenieu un fill que era per envejar!
Una abrasada molt forta.
Et trobu a falta tet*
una abraçada, no queden paraules.
anna
He llegit i rellegit aquest escrit molts de pics..i sempre torn a plorar, cada un va rebre la notícia de diferent manera, pero a la vostra pell es molt dur imaginar-se estar-hi per un moment. He de confessar que cada nit que no puc dormir i no deix de pensar amb ell entr al blog o llegeixo pasades conversacions nostres, ''masoca'' o no, però m'ajuda a desfogarme i entre llàgrimes sempre em surt un somriure per alguna begenada seva... Era tan especial, era d'aquestes persones que fan senya, i es un fet ja que tot aquell que el va conèixer diu el mateix. Gràcies a aquest blog la seva presència es entre nosaltres, sensa un lloc on anar a plorar-li és més difícil.. així que si, aquest es un racó on retrobar-nos.
Que no morí el blog Joan.
I moltes gràcies per tot. Marta
Publica un comentari a l'entrada