Avui hagués complert els trenta-tres anys, però no va arribar a complir ni els vint -i-cinc.
Es una data de sentiments contraposats. Va arribar a ser un dels dies més feliços de la meva vida, per convertir-se en un dia que vols girar del calendari el més ràpid possible.
Dissabte vàrem celebrar els vint-i-nou anys de l’Albert, i dos dies més tard haig de tornar a recordar lo injust que resulta tot plegat, i a renegar d’aquell que els creients diuen que controla el nostre destí.
Però en fi, ha anat com ha anat, i com sempre dic s’ha de viure sense ell. No hi ha alternativa.
L’altre dia estava veient una pel·lícula que tenia gravada, titulada “Demolición”. La pel·lícula en si no em va agradar pas massa, de fet encara no la he acabat de veure del tot.
Va de la superació d’un home que perd la seva dona en un accident de cotxe.
Per mi, però el més impactant de tot es la conversa que tenen el pare de la noia (Chris Cooper) amb el seu gendre (Jake Gyllenhaal). Fa unes reflexions en veu alta amb les que de seguida m’hi vaig identificar.
Reflexionava sobre el fet de la pèrdua de la filla. Reflexions que jo ja vaig reflectir en l’entrada Els sense nom, malgrat jo els acabo definint com a “Pobres desgraciats”. Jo crec que és l’expressió que més bé ens defineix.
Retall de la pel·lícula amb les reflexions comentades.
