La última dels avis: la iaia Antònia

Avui ha mort la meva mare, la iaia Antònia. La última dels avis d’en Jordi que encara vivia.

Sempre he dit que la mort de qualsevol persona mai pot ser motiu d’alegria, evidentment és un moment trist, sobretot pels fills i familiars més propers.

Però dit això, també he dit sempre que si un fill ha d’enterrar al seu pare, o la seva mare, entra dintre de la normalitat. I més amb 96 anys fets com tenia ella. Tots hem de morir un dia o un altre.

Però en el meu enterrament hi haurà un fet anormal, un dels meus fills no em podrà enterrar, perquè jo l’he hagut d’enterrar a ell. I això si que marca.

Tal com poso en el meu perfil del WhatsApp, “Cap pare hauria de sobreviure al seu fill.”. Som els fills els que hem d'enterrar els nostres pares.

No estava malalta, senzillament s’anava apagant, i avui s’ha apagat del tot.

Se’n ha anat una bona persona, molt religiosa, i se’n va sense fer fressa i conformada amb el que la vida li va anar deparant.

Jo espero no arribar a la seva edat, ni molt menys, però si que m’agradaria ser com ella i anar-me’n com ella: sense fer fressa.

T’estimem.

Ja som de primera

El Girona ja es equip de la primera divisió. Me’n alegro. Per la ciutat, pels afeccionats i perquè Girona serà una mica més coneguda arreu.

A mi el futbol no es que m’importi gaire, no he vist cap partit del Girona, ni al camp ni per la tele. Els únics partits que miro son els del Barça. Soc del Barça i antimadrilista, més pel que representa que pel futbol en si. Jo sempre dic que no hi he jugat mai, i que l’únic carnet de federat que he tingut ha estat d’escacs, quan era jove i a Bonmatí, amb uns companys, vàrem crear el Club d’Escacs Bonmatí.

De totes maneres, per mi avui ha estat un dia trist. Perquè en Jordi sí que era un amant dels esports en general (tant es podia mirar un parit de tennis, com de handbol, com de qualsevol altre esport), i del futbol en particular. De fet estava fent CAFE, carrera totalment vinculada amb els esports, quan es va produir el maleit accident.

De ben segur que ell hauria estat al camp i hauria anat a la rua amb una camiseta i una bufanda del Girona. No n’ha pogut gaudir res de tot això; i això m’entristeix i em tornar a recordar la puta merda de tot plegat. I em torno (continuo) a cagar en déu.

Jo he mirat d’allunyar-me de tot plegat, i avui al treure la gossa he anat a la devesa, lluny del merder del mig de la ciutat i de les seves celebracions.

T'estimem.