Avui ha mort la meva mare, la iaia Antònia. La última dels avis d’en Jordi que encara vivia.
Sempre he dit que la mort de qualsevol persona mai pot ser motiu d’alegria, evidentment és un moment trist, sobretot pels fills i familiars més propers.
Però dit això, també he dit sempre que si un fill ha d’enterrar al seu pare, o la seva mare, entra dintre de la normalitat. I més amb 96 anys fets com tenia ella. Tots hem de morir un dia o un altre.
Però en el meu enterrament hi haurà un fet anormal, un dels meus fills no em podrà enterrar, perquè jo l’he hagut d’enterrar a ell. I això si que marca.
Tal com poso en el meu perfil del WhatsApp, “Cap pare hauria de sobreviure al seu fill.”. Som els fills els que hem d'enterrar els nostres pares.
No estava malalta, senzillament s’anava apagant, i avui s’ha apagat del tot.
Se’n ha anat una bona persona, molt religiosa, i se’n va sense fer fressa i conformada amb el que la vida li va anar deparant.
Jo espero no arribar a la seva edat, ni molt menys, però si que m’agradaria ser com ella i anar-me’n com ella: sense fer fressa.
T’estimem.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada