Avui hauria estat un dia especial.
Avui hauria fet trenta anys; o per no parlat en condicional, avui fa trenta anys que va néixer.
Encara recordo com si hagués estat ahir, passejant amb l’Antònia per la plaça de Catalunya el dia de Sant Jordi, per ingressar al vespre a la Clínica Girona, a l’habitació 309 i a mig matí (cap a les deu) veure cam va treure el seu caparró a aquesta vida.
Vida, que com la de tothom li va donar alegries i desenganys, amics en qui confiar i “amics” de qui allunyar-se (em ve a la memòria un episodi bastant desagradable d'alguns dels seus “amics” de futbol dels Maristes); però en tot cas una vida massa curta.
Trenta és un nombre rodó, i que de ben segur l'hauríem celebrat d’una manera especial (en la foto es va celebrar els seus vint anys), ara no hi ha res a celebrar, i menys el meu aniversari (la gent que em coneix o ha seguit el blog sap que el meu aniversari i el d’ell eren al mateix dia, circumstància que si fins el març del 2009 fou un motiu de satisfacció, i ara és una llosa més en aquesta data).
Arrel d’aquests trenta anys l’altre dia entre mi pensava: Com seria en Jordi amb trenta anys ? Viuria en parella ? Tindria algun “Nil” ? Ja hi ha força gent que anava als Maristes amb ell que son pares o mares, ho seria ell de pare ? No ho sé. Es una cosa que mai sabrem.
T’estimem.
