Un nou 6 de març, i aquest, al cap de set anys del maleit 6 de març de 2.009.
Com cada any per aquesta data, hem anat fins al punt fatídic del “coll de ravell” on hi va trobar la mort, a posar-hi un ram de flors; i jo, a maleir la meva “sort” i a cagar-me en déu i en tots els sants. Aquesta vegada, en caure en diumenge, hi hem pogut anar tots quatre, es a dir, la Laura, que no el va arribar a conèixer, també ens hi ha acompanyat.
Set anys son un munt de dies, però per la gent que coneixíem i ens estimàvem a en Jordi, el tenim molt present. Els més propers, a diari.
Durant aquests set anys hi ha hagut moltes altres morts de gent jova. Normalment cada dia dono un cop d’ull a “El Punt”, i quan veig una esquela d’una persona jove, no puc evitar de pensar en els seus pares, perquè jo sé perfectament pel que passen, i el que els espera. I independentment de ser més o menys religiós, no crec que ningú pugui “acceptar” un fet tant monstruós com haver d’enterrar un fill. Es contra natura.
I és que en Jordi, era una persona que emplenava molt, i el seu buit no el pot omplir res. Com he dit més d’una vegada, no accepto ni acceptaré la seva mort absurda. Malgrat i com també he dit sempre viuré amb la seva absència i em bolcaré amb el que em queda, que és molt.
Una de les fotos que més defineix, per mi, el caràcter obert d’en Jordi (molt diferent al meu) es la foto que encapçala aquest escrit (que ja vaig penjar, però que repeteixo).
Fou feta l’any 2.006 en el viatge que vàrem fer a Tailàndia, i on vàrem visitar un poblat de “dones girafa”. Al passar per davant d’una escola, en aquell moment era l’hora del pati, en Jordi es va asseure en un pupitre, al costat de la “nena girafa” petita de la foto, i varis dels seus companys se li varen tirar al damunt amb ganes de “gresca”. Pel seu caràcter obert era un imant pels més petits.
T’estimem.
