Un abans i un després

De tots els dies de l’any hi ha un abans i un després. Però no tots els dies marquen aquest abans i aquest després de la manera que a mi em va marcar el dia 6 de març passat.

La marca que em va deixar va ésser de tal calat, que dubto que MAI, per molt de temps que passi (així ho veig ara mateix) aquest després podrà, ni de lluny, assemblar-se al abans.
Se que molta gent que llegeixi això pensarà que encara és tot massa recent, i que el temps, que “ho cura tot” m’ho farà veure d’una altre manera. HO DUBTO, en tot cas el temps ho dirà.Malgrat tot, no fa massa dies parlava amb un pare que es va trobar en una situació semblant, ja fa sis anys, i em deia que el temps NO HO CURA TOT. Que en tot cas el que el temps fa és ajudar-te a aprendre a viure amb el problema; però es que tampoc vull aprendre’n, sinó senzillament viure-hi.I vull viure-hi perquè l’alternativa no es pot sospesar. Seria pitjor el remei que la malaltia, per tant hi viuré: L’ALTERNATIVA NO EXISTEIX.El que suposo que ningú em podrà negar es que és del tot IMPOSSIBLE que alguna cosa pugui ésser com abans; l’abans es va acabar el 6 de març a les 12:30 i partir d’allà estem en el després.I és un després fosc, sense ganes de res i on la part més positiva és l’anar a treballar cada dia. Això, que també m’ho ha dit molta gent, és una gran veritat; el pitjor es quedar-te tancat a casa, ja que el record és molt més present i per tant l’angoixa que sents, també. Malgrat tot no deixa de ser una paradoxa, que la feina esdevingui una eina terapèutica.L’altre qüestió, que indubtablement t’obliga a seguir és la família: tant la més propera (Antònia i Albert) com la resta (pares, sogres, germans, cunyats, nebots ...) i els amics, que son un gran punt de recolzament.I tothom vol ajudar-te, tothom vol fer-te costat i treure’t de casa i d’alguna manera emportar-se part del problema perquè se’m faci més suportable; tinc un amic que em vol fer tornar a jugar a escacs (jo de jove hi havia jugat bastant; de fet és de l’única cosa que he tingut un carnet de federat) perquè, segons ell, s’ha de tenir el cap ocupat, per no pensar sempre en el mateix: la maleïda desgràcia. Però ara mateix els ànims no hi son.Des d’aquí vull agrair a tothom el suport que ens està donant, però com jo sempre dic, la part més important del “marron” els l’hem d’empassar nosaltres, I COSTA MOLT.T’estimem.

L'Eix Transversal i Els Polítics

Pel 2.011 (s’haurà de veure) sembla que els nostres “esplèndids” polítics s’han decidit a tenir desdoblat el famós “eix transversal”, la carretera C-25. No deixa d’ésser una bona noticia, que amb tota seguretat evitarà molts dels accidents que s’hi estan produint.
L’eix transversal és una carretera que ja va nàixer amb masses limitacions, donat el volum de transit que havia d’absorbir. Només cal veure les dades que publicava el diari regió7.cat del dia 13 de desembre de 2.007, el dia que feia 10 anys de la seva posta en funcionament: 169 morts i 854 ferits (entre greus i lleus) en un total de 503 accidents.
Caldrà veure quans se’n hi hauran d’afegir fins a tenir una autovia com cal. De ben segur que seran uns quants (per desgràcia el del dia 6 de març d’enguany: en Jordi).
Estem parlant d’una carretera de 155 quilometres.
S’han aturat a pensar aquests “esplèndids” politics que si la carretera s’hagués fet bé des del seu inici (una autovia amb dos carrils per banda i mitgera de separació, el que volen fer ara, reconeixent per tant el seu error) segurament s’haurien evitat molts d’aquests accidents, i conseqüentment de víctimes?. Segurament NO, i si ho han fet han prevalgut altres interessos que la vida de les persones. Com masses coses que es fan en aquest país, aquesta es va fer precipitadament i malament; ara ja la desdoblaran, amb un cost que, molt probablement serà el doble o el triple del que hagués suposat en el seu moment i al que cal afegir-hi el cost de vides humanes i de famílies, com la meva, destrossades.
El meu fill és mort; i facin el que facin ara, ja no me’l tornaran; però segons el meu parer, part de la responsabilitat de la seva mort (i de la de tants d’altres) és dels nostres politics, que no varen voler escoltar (o no els hi va interessar) les opinions que ja en el seu moment deien que la carretera havia d’haver estat una autovia, pel transit, sobretot de camions que s’hi preveia.
És “gratificant” veure com una carretera que vol ésser un eix important de comunicacions neix plena de mancances; i arreu d’Espanya hi ha unes autovies impressionants on no hi passa ningú. Sense anar més lluny el novembre passat vaig estar a Extremadura i una guia que varem contractar a Mèrida ens deia que feia pocs dies havia tingut un autobús de jubilats de Catalunya i que anant de Mèrida a Càceres (evidentment per autovia) havia sentit vergonya per comentaris que havia sentit envers a les carreteres que tenien (tot autovies gratuïtes) i el poc trànsit que hi havia.
Aquí se’ns mata la gent per tenir carreteres que per dir-ho suau diré: no adequades al volum de trànsit que han de suportar; i a més a més som insolidaris.
Des d’aquí vull fer una promesa solem-ne (no un jurament, ja que això implica una figura amb qui el 6 de març vaig decidir no tenir-hi mai més res a veure) i és que el meu dret a vot (si l’exerceixo) serà un vot NUL. Mai més donaré suport a cap opció política, donat que a ells faig, en part, responsables de la mort del meu fill.
Tèstimem.