De tots els dies de l’any hi ha un abans i un després. Però no tots els dies marquen aquest abans i aquest després de la manera que a mi em va marcar el dia 6 de març passat.
La marca que em va deixar va ésser de tal calat, que dubto que MAI, per molt de temps que passi (així ho veig ara mateix) aquest després podrà, ni de lluny, assemblar-se al abans.
Se que molta gent que llegeixi això pensarà que encara és tot massa recent, i que el temps, que “ho cura tot” m’ho farà veure d’una altre manera. HO DUBTO, en tot cas el temps ho dirà.Malgrat tot, no fa massa dies parlava amb un pare que es va trobar en una situació semblant, ja fa sis anys, i em deia que el temps NO HO CURA TOT. Que en tot cas el que el temps fa és ajudar-te a aprendre a viure amb el problema; però es que tampoc vull aprendre’n, sinó senzillament viure-hi.I vull viure-hi perquè l’alternativa no es pot sospesar. Seria pitjor el remei que la malaltia, per tant hi viuré: L’ALTERNATIVA NO EXISTEIX.El que suposo que ningú em podrà negar es que és del tot IMPOSSIBLE que alguna cosa pugui ésser com abans; l’abans es va acabar el 6 de març a les 12:30 i partir d’allà estem en el després.I és un després fosc, sense ganes de res i on la part més positiva és l’anar a treballar cada dia. Això, que també m’ho ha dit molta gent, és una gran veritat; el pitjor es quedar-te tancat a casa, ja que el record és molt més present i per tant l’angoixa que sents, també. Malgrat tot no deixa de ser una paradoxa, que la feina esdevingui una eina terapèutica.L’altre qüestió, que indubtablement t’obliga a seguir és la família: tant la més propera (Antònia i Albert) com la resta (pares, sogres, germans, cunyats, nebots ...) i els amics, que son un gran punt de recolzament.I tothom vol ajudar-te, tothom vol fer-te costat i treure’t de casa i d’alguna manera emportar-se part del problema perquè se’m faci més suportable; tinc un amic que em vol fer tornar a jugar a escacs (jo de jove hi havia jugat bastant; de fet és de l’única cosa que he tingut un carnet de federat) perquè, segons ell, s’ha de tenir el cap ocupat, per no pensar sempre en el mateix: la maleïda desgràcia. Però ara mateix els ànims no hi son.Des d’aquí vull agrair a tothom el suport que ens està donant, però com jo sempre dic, la part més important del “marron” els l’hem d’empassar nosaltres, I COSTA MOLT.T’estimem.
Se que molta gent que llegeixi això pensarà que encara és tot massa recent, i que el temps, que “ho cura tot” m’ho farà veure d’una altre manera. HO DUBTO, en tot cas el temps ho dirà.Malgrat tot, no fa massa dies parlava amb un pare que es va trobar en una situació semblant, ja fa sis anys, i em deia que el temps NO HO CURA TOT. Que en tot cas el que el temps fa és ajudar-te a aprendre a viure amb el problema; però es que tampoc vull aprendre’n, sinó senzillament viure-hi.I vull viure-hi perquè l’alternativa no es pot sospesar. Seria pitjor el remei que la malaltia, per tant hi viuré: L’ALTERNATIVA NO EXISTEIX.El que suposo que ningú em podrà negar es que és del tot IMPOSSIBLE que alguna cosa pugui ésser com abans; l’abans es va acabar el 6 de març a les 12:30 i partir d’allà estem en el després.I és un després fosc, sense ganes de res i on la part més positiva és l’anar a treballar cada dia. Això, que també m’ho ha dit molta gent, és una gran veritat; el pitjor es quedar-te tancat a casa, ja que el record és molt més present i per tant l’angoixa que sents, també. Malgrat tot no deixa de ser una paradoxa, que la feina esdevingui una eina terapèutica.L’altre qüestió, que indubtablement t’obliga a seguir és la família: tant la més propera (Antònia i Albert) com la resta (pares, sogres, germans, cunyats, nebots ...) i els amics, que son un gran punt de recolzament.I tothom vol ajudar-te, tothom vol fer-te costat i treure’t de casa i d’alguna manera emportar-se part del problema perquè se’m faci més suportable; tinc un amic que em vol fer tornar a jugar a escacs (jo de jove hi havia jugat bastant; de fet és de l’única cosa que he tingut un carnet de federat) perquè, segons ell, s’ha de tenir el cap ocupat, per no pensar sempre en el mateix: la maleïda desgràcia. Però ara mateix els ànims no hi son.Des d’aquí vull agrair a tothom el suport que ens està donant, però com jo sempre dic, la part més important del “marron” els l’hem d’empassar nosaltres, I COSTA MOLT.T’estimem.
3 comentaris:
Joan:
La mort del teu fill m’ha afectat molt, tot sovint hi penso i tinc la necessitat d’ajudar-te, però sempre acabo pensant que el que puc fer jo es molt poc, desprès acabo aquets pensaments fen un petit recorregut per la meva vida. Llavors m’adono de que tu sempre surts en els meus records. El primer que recordo es quan jugàvem als carrers de la colònia de Bonmatí, l’escola amb el Sr. Artur, quan anàvem al institut, les primeres sortides al cinemes, les discoteques els dissabtes a la nit, estones de conversa i els vespres jugant a escacs sota la llum d’una farola vora casa meva. Recordo també les excursions a peu i carregats fins als topes, el teu casament (del que vaig ser testimoni).
Però tinc un record molt especial per mi, es a creació del Club d’escacs Bonmatí,que va ser idea teva, i la obertura del local de la Joventut al poble.
Mes tard les nostres vides es van distanciar una mica (Tots dos ens varem dedicar a les respectives famílies). Però durant tot aquest temps hem anat fent una trobada anual amb un dinar. Recordo quan ens veiem només les parelles, desprès van venir els fills, varem arribar a muntar uns dinars amb partit de futbol inclòs (organitzat per en Jordi). El tema estrella sempre eren els progressos dels nostres fills i en segon terme les nostres vides. No ens podíem imaginar que això pogués passar.
De totes maneres el que més recordo de tu ha estat la teva voluntat de tirar endavant qualsevol cosa. Tot el que et proposaves s’havia de fer, algun cops això inclús me feia sentir malament. Recordo algunes converses i discussions que al final no tenia mes remei que donar-te la raó.
Això es el que vull aconseguir, vull que tornis a treure aquelles ganes de tirar endavant com fos. Recordo aquell vespre pujant al Puig Sacalm quan ens varem perdre i anàvem camp a través sense seguir el camí però sempre endavant. En moments de desànim eres tu el que ho feia possible.
Vull rescatar aquella voluntat. Per això et demano que tornis a moure les peces i puguem reviure aquelles partides que fèiem al carrer sota la llum d’una farola.
Josep Pont.
a vegades em trobo ridicula intentant ajudar, penso que si amics de tota la vida es senten impotents... que pretenc jo ¿?¿?.... no es arrogancia, ni es ingenuitat... fa molt de mal veure-us patir, veure que us han arrancat un dels dos pilars de la vostra vida, i no puc evitar tenir la necessitat de intentar aliviar-vos una mica... pero no es pot... ens hem de limitar a estar al vostre costat, i us agraeixo moltissim que m hi deixeu estar.
anna
Molta força...
Publica un comentari a l'entrada