Pel 2.011 (s’haurà de veure) sembla que els nostres “esplèndids” polítics s’han decidit a tenir desdoblat el famós “eix transversal”, la carretera C-25. No deixa d’ésser una bona noticia, que amb tota seguretat evitarà molts dels accidents que s’hi estan produint.L’eix transversal és una carretera que ja va nàixer amb masses limitacions, donat el volum de transit que havia d’absorbir. Només cal veure les dades que publicava el diari regió7.cat del dia 13 de desembre de 2.007, el dia que feia 10 anys de la seva posta en funcionament: 169 morts i 854 ferits (entre greus i lleus) en un total de 503 accidents.
Caldrà veure quans se’n hi hauran d’afegir fins a tenir una autovia com cal. De ben segur que seran uns quants (per desgràcia el del dia 6 de març d’enguany: en Jordi).
Estem parlant d’una carretera de 155 quilometres.
S’han aturat a pensar aquests “esplèndids” politics que si la carretera s’hagués fet bé des del seu inici (una autovia amb dos carrils per banda i mitgera de separació, el que volen fer ara, reconeixent per tant el seu error) segurament s’haurien evitat molts d’aquests accidents, i conseqüentment de víctimes?. Segurament NO, i si ho han fet han prevalgut altres interessos que la vida de les persones. Com masses coses que es fan en aquest país, aquesta es va fer precipitadament i malament; ara ja la desdoblaran, amb un cost que, molt probablement serà el doble o el triple del que hagués suposat en el seu moment i al que cal afegir-hi el cost de vides humanes i de famílies, com la meva, destrossades.
El meu fill és mort; i facin el que facin ara, ja no me’l tornaran; però segons el meu parer, part de la responsabilitat de la seva mort (i de la de tants d’altres) és dels nostres politics, que no varen voler escoltar (o no els hi va interessar) les opinions que ja en el seu moment deien que la carretera havia d’haver estat una autovia, pel transit, sobretot de camions que s’hi preveia.
És “gratificant” veure com una carretera que vol ésser un eix important de comunicacions neix plena de mancances; i arreu d’Espanya hi ha unes autovies impressionants on no hi passa ningú. Sense anar més lluny el novembre passat vaig estar a Extremadura i una guia que varem contractar a Mèrida ens deia que feia pocs dies havia tingut un autobús de jubilats de Catalunya i que anant de Mèrida a Càceres (evidentment per autovia) havia sentit vergonya per comentaris que havia sentit envers a les carreteres que tenien (tot autovies gratuïtes) i el poc trànsit que hi havia.
Aquí se’ns mata la gent per tenir carreteres que per dir-ho suau diré: no adequades al volum de trànsit que han de suportar; i a més a més som insolidaris.
Des d’aquí vull fer una promesa solem-ne (no un jurament, ja que això implica una figura amb qui el 6 de març vaig decidir no tenir-hi mai més res a veure) i és que el meu dret a vot (si l’exerceixo) serà un vot NUL. Mai més donaré suport a cap opció política, donat que a ells faig, en part, responsables de la mort del meu fill.
Tèstimem.
3 comentaris:
Estimat Jordi,
No sé ni com començar, de tantes coses que tinc per dir-te, ja que els ulls s´omplen de llàgrimes i m'és molt difícil continuar.
El primer de tot és que estic orgullosa d´esser la teva tieta.
Per parlar del meu nebot, us diria que era: trempat, simpàtic, rialler, intel·ligent, carinyós, agradable,... bé, que per mi era genial amb ulls de tieta, però quan parles amb la gent que van tenir la sort de coneixe'l com a persona et diuen tres quartes parts del mateix, i penses dintre teu: és que en JORDI era així, FANTASTIC.
Sobre el Barça, diré que jo no havia seguit cap partit del principi al final, i aquests últims del Barça, doncs mira amb una foto que sortíem tots dos junts, varem compartir Copa, Lliga i Champions.
VISCA EL BARÇA per en Jordi.
Jo sempre te deia que m´hauries de portar al camp del Barça, i em deies: "si tieta quan volguis i anem", però els dies van passar i no hi varem anar, espero algun dia anar-hi amb els teus pares i poguer complir el que tu i jo no varem poguer fer.
Les paraules d´en Joan aqui en el blog tenen tanta rao, que arriba un moment que nomes sents ràbia, impotència, i dolor.
Joan, cada dia que passa penso amb les paraules que em vares dir en el tanatori. I només hi sé trobar una petita llum que veig ara que ja ha fet tres mesos que ja no el tenim físicament, però per mi el tinc cada dia en el meu pensament. És dificil però al mateix temps jo sempre quan tenco els ulls el recordo amb la seva cara tant riallera i en part em satisfà molt, perquè vol dir que tot el temps que va estar amb nosaltres va esser molt feliç.
Amb tot això que ens a passat, una part bona si se'n pot dir així, és que he conegut amics d'en Jordi i l'Albert, molt macos. En Marc, el seu germà, Josep, Oriol,.. i d'altres que em sap greu no recordar el seu nom. I amics vostres, la Montse i el seu marit, l'Ascen i d'altres.
Jordi, el que tinc molt clar és que tard o d'hora tots vindrem amb tu, a fer-te costat.
Un petó i una abraçada ben forta de la teva tieta Sílvia, que t'estima molt, ara i sempre.
Per vosaltres, Joan, Antònia, Albert, Anna i Laia ànims i ja ens veurem.
Un petó,
Sílvia
Avui he sabut la presència d'aquest bloc i vull remarcar que m'he emocionat només al obrir-lo. Realment tots els escrits coincideixen en una mateixa direcció, En JOrdi mai l'oblidarem. Jo com a gran amiga seva, mai ho faré, ell em va ensenyar una de les tasques més difícils en aquesta vida, "LLuitar pel que es desitja" i deixar-se portar pel moment que es viu.." una gran fita que no vaig intentar i que sempre passarà factura; malgrat això el seu record em fa seguir endavant i tot i potser no seré la dermatòloga que ell sempre deia, seré algú que mai el deixarà d'estimar.
Per tu JOrdi, sempre estaré amb tu.
Ànims Joan i Antonia
**Èlia**
Jo no coneixia personalment a en Jordi. Coneixia a la Laia, i conec a la Laia d’ara, la que està trencada.
Es difícil d’assimilar que pugui passar una cosa així. Sap molt de greu, fa ràbia... però passa; i no s’hi pot fer res.
Suposo que tots els que coneixem als familiars d’en Jordi sentim la mateixa impotència respecte al dolor d’aquests. No se sap que dir ni que fer. Segurament no podem fer res.
Jo l’únic que puc dir es que, encara que no ho sembli, el món no segueix girant com si res no hagués passat. No ho fa perquè som molts els que, a pesar de seguir amb la nostra vida, estem dolguts per aquesta desgràcia i pel dolor que ha generat en tots vosaltres.
Carlota
Publica un comentari a l'entrada