Toni's

La desgràcia m’ha tornat a colpejar de prop: el passat dia 13 va morir el fill d’un bon amic. No vull ser cínic i comparar-ho amb la desgràcia de’n Jordi. No és el mateix; però m’ha deixat la seva marca, i més ara.

Perquè els pares de'n Toni (en Toni i la Nuri) son uns bons amics. Uns amics que em varen fer costat quan la desgràcia em va colpejar a mi. Ara la desgràcia s’ha acarnissat amb ells.

A més a ells els ha mortificat durant uns quants mesos, des de la detecció de la malaltia fins al seu desenllaç final. Pot ser el desenllaç no ha estat tant fort, pel fet de ser conegut amb antelació i perquè en certa manera suposa un alliberament; però els últims mesos han d’haver estat terribles. Han vist el seu fill sofrint i apagant-se poc a poc. Jo em vaig estalviar això; però tampoc li vaig poder dir adéu...

En Toni tenia 25 anys, massa jove, però de fet podríem dir que va morir com en Jordi als 24, perquè des del moment en que li varen detectar el tumor (als 24 anys), el temps que ha viscut de més no es pot considerar viure. Mig any de metges i medicació amb els seus efectes secundaris i amb poques possibilitats de futur, t’han de condicionar de tal manera, que no es pot considerar que aquest temps l’hagis viscut.

Des d’aquí vull fer-los arribar tot el meu suport (jo sé perfectament el que estan passant i el que els hi queda; i que no hi ha gran cosa a fer). I si la meva “experiència” pot ser-los útil, saben perfectament que poden comptar amb mi.
I tu, Jordi, que malgrat portar-vos una mica més d’un any os coneixíeu perfectament, ensenya-li això d’aquí com va, i fes-li costat.
T’estimem.

El pas del temps.

El temps segueix fent el seu curs, inexorablement i independentment de la situació de cadascú (només faltaria). I aquest "girar dies", que en dic jo, fa que les coses puguin arribar a semblar diferents del que son.

Dic això en el sentit que la gent que ens envolta pot pensar (tot i saber el que estem passant) que ho anem "superant" perquè anem fent "vida normal". Aquest cap de setmana, per exemple, aprofitant la festa del dimarts, farem pont el dilluns i anirem 4 dies a Sevilla, amb la meva germana i el meu cunyat. El que la gent no sap és "la il·lusió" que a mi em fa.

També és veritat que els escrits en aquest Blog es van dilatant en el temps: és inevitable, o em repeteixo inútilment en les meves lamentacions o s’han d’anar espaiant en el temps. És una cosa que sabia des del principi, i és el que he constatat en d’altres webs que vaig seguint de casos semblants. El que procuraré es que no mori.

Ara bé, jo sé el que costa passar cada dia i el buit que m’ha deixat la seva marxa (i una cosa com aquesta no se "supera": en tot cas s’hi viu); i això faci la cara que faci hi és. Em bé a la memòria que un client del despatx, en la època de renda em deia que aquest any feia més bona cara que l’any passat (em sembla evident).

No hi ha dia que no miri una foto d’ell. La tecnologia, de la que en soc força amic, em permet portar fotos seves en la meva pda, i mirar-les quan em be de gust.
Ara, a més porto de fons de pantalla del programa que em bloqueja la pda la foto de la seva cara. És la imatge que encapçala aquest escrit. Per tant, no hi ha manera d’entrar a fer-la servir sense veure’l.

És bo ? És de masoca ? No ho se, ni m’ho he plantejat mai. És el que em bé de gust. I és el que hi ha.
T’estimem.