El temps segueix fent el seu curs, inexorablement i independentment de la situació de cadascú (només faltaria). I aquest "girar dies", que en dic jo, fa que les coses puguin arribar a semblar diferents del que son.Dic això en el sentit que la gent que ens envolta pot pensar (tot i saber el que estem passant) que ho anem "superant" perquè anem fent "vida normal". Aquest cap de setmana, per exemple, aprofitant la festa del dimarts, farem pont el dilluns i anirem 4 dies a Sevilla, amb la meva germana i el meu cunyat. El que la gent no sap és "la il·lusió" que a mi em fa.
També és veritat que els escrits en aquest Blog es van dilatant en el temps: és inevitable, o em repeteixo inútilment en les meves lamentacions o s’han d’anar espaiant en el temps. És una cosa que sabia des del principi, i és el que he constatat en d’altres webs que vaig seguint de casos semblants. El que procuraré es que no mori.
Ara bé, jo sé el que costa passar cada dia i el buit que m’ha deixat la seva marxa (i una cosa com aquesta no se "supera": en tot cas s’hi viu); i això faci la cara que faci hi és. Em bé a la memòria que un client del despatx, en la època de renda em deia que aquest any feia més bona cara que l’any passat (em sembla evident).
No hi ha dia que no miri una foto d’ell. La tecnologia, de la que en soc força amic, em permet portar fotos seves en la meva pda, i mirar-les quan em be de gust.
Ara, a més porto de fons de pantalla del programa que em bloqueja la pda la foto de la seva cara. És la imatge que encapçala aquest escrit. Per tant, no hi ha manera d’entrar a fer-la servir sense veure’l.
És bo ? És de masoca ? No ho se, ni m’ho he plantejat mai. És el que em bé de gust. I és el que hi ha.
T’estimem.
3 comentaris:
Joan, crec que tots els que us tenim a prop, sabem que, el vostre esforç per semblar que feu vuda normal, com dius tu, es només el que toca, el que heu de fer, per no fer insoportable estar al vostre costat, es un esforç crec jo, immens, i que demostra com sou, que fins i tot, en moments com aquets feu el que calgui per els que us envoltem, uns de mes a prop, els altres, com jo, desde una mica mes enrrere.
una abraçada i bon cap de setmana.
anna
JOan, us envio una abraçada gegant a l'Antonia i a tu!
Portar en Jordi al cor, a la ment o a la PDA no és ser massoca...és el que ve de gust, com molt bé dius i ho admiro.
Èlia
No me cabe duda que tras la muerte, para las grandes personas están reservados los grandes lugares. Ese gran lugar es un regalo y ese regalo es permanecer en los corazones de los que te han querido. Eso significa ser eterno y la eternidad es inmortal.
Publica un comentari a l'entrada