Aviat farà dons que ens vàrem canviar de pis, i encara tinc algunes caixes per endreçar. No em ve d’aquí.
Aquestes fetes en vaig obrir una que contenia filmacions de quan en Jordi i l’Albert eren petits. Eren filmacions fetes amb Video8, un tipus de cinta que feia servir la càmera de filmar que em vaig comprar l’any 1988, una Handycam Digital de Sony.
Vaig decidir portar les cintes a convertir en un arxiu editable, i fer petits vídeos dels records d’aquella època, per poder veure en el mòbil, on indubtablement hi sortia en Jordi.
Inicialment em pensava que no podria, poc després de l’accident vaig intentar veure un vídeo on ell hi sortia, i no vaig poder. Les llàgrimes em negaven els ulls.
Curiosament, veure’l tant petit i tant ple de vida, junt amb el seu germà em va dibuixar un somriure als llavis, i no se’m vàrem omplir els ulls de llàgrimes, al contrari, com deia abans me’l vaig mirar dues o tres vegades amb una agradable sensació.
Una altre cosa va ser després, quan vaig pensar que mai li podré ensenyar, que mai podrà veure aquests “records” d’infantesa; llavors em vaig cagar en déu amb totes les meves forces i els ulls es van negar de llàgrimes.
T’estimem.
