El temps va passant, lentament (alguns dies es fan interminables) però va passant. La veritat és que el temps passat fins ara ha estat en una època que la feina (aquella eina terapèutica) m’ha exigit molta dedicació. Al principi no creia pas poder-me’n sortir, però ja ha passat "la Renda" i m’ha anat millor del que m’esperava.També em tenia preocupat haver de rebre els clients de sempre (la majoria dels quals estaven assabentats dels moments difícils que estic vivint), perquè els ànims estaven (i continuen estant) molt baixos i no sabia com reaccionaria jo, ni com reaccionarien ells si no ha sabien. Aquest any ja en fa 26 que estic treballant a l’Assessoria i amb la majoria s’ha establert alguna cosa més que el simple tracte assessor-client; i si a més tenen fills, doncs algun comentari respecte a ells sempre sortia. Aquest any tot ha estat molt diferent i l’afrontava amb una certa por. Però repeteixo: al final ha anat millor del que m’esperava i a la majoria els vaig acabar parlant d’aquest blog.
Ara, quan tornem a una època més “normal” (malgrat de feina sempre n’hi ha molta) no se ben bé com ho afrontaré. Anirem dia a dia i pas a pas.
També he de dir que les “pastilletes” ajuden molt. Mai he estat una persona que s’hagi medicat, soc anti-medicació, però davant d’un fet com aquest tots els especialistes (clients-amics) amb que n’he parlat m’han recomanat que me les prengués, per evitar mals pitjors. Jo sempre he manifestat, i m’hi reafirmo, que no vull anar “penjat” per la vida i veure-ho tot de color de rosa a causa de “les putes pastilletes”. Que la vida no és de color de rosa (ara mateix jo la veig de color negre), i que m’havia passat una desgràcia i volia poder-me sentir desgraciat i poder plorar quan el cos m’ho demanés. Ara, evitar caure en una depressió forta i que això em porti conseqüències dins l’àmbit familiar i laboral, si que ho vull evitar; per això em prenc la mínima dosis possible.
T'estimem.
Ara, quan tornem a una època més “normal” (malgrat de feina sempre n’hi ha molta) no se ben bé com ho afrontaré. Anirem dia a dia i pas a pas.
També he de dir que les “pastilletes” ajuden molt. Mai he estat una persona que s’hagi medicat, soc anti-medicació, però davant d’un fet com aquest tots els especialistes (clients-amics) amb que n’he parlat m’han recomanat que me les prengués, per evitar mals pitjors. Jo sempre he manifestat, i m’hi reafirmo, que no vull anar “penjat” per la vida i veure-ho tot de color de rosa a causa de “les putes pastilletes”. Que la vida no és de color de rosa (ara mateix jo la veig de color negre), i que m’havia passat una desgràcia i volia poder-me sentir desgraciat i poder plorar quan el cos m’ho demanés. Ara, evitar caure en una depressió forta i que això em porti conseqüències dins l’àmbit familiar i laboral, si que ho vull evitar; per això em prenc la mínima dosis possible.
T'estimem.
7 comentaris:
Algunes vegades les "pastilletes" com dius son més que necessàries, no son plat de bon gust per ningú, i menys fer-se'n a la idea de que ens ho son. Jo ho se per experiència. Un cop tan fort com aquest requereix moltes vegades de una ajuda per tirar endavant, i no per això desconectam de la realitat, simplement ens ajuda a seguir amb ella, es un fet que sino seria molt insostenible. No he sabut com posar-me abans en contacte amb vosaltres, ja que totes les paraules que us pugi dir..no seran distintes del que us diu tothom, però tot i així sabeu que el meu sentiment es paral·lel amb el vostre, tot i que no he perdut un fill, he perdut el gran amic que tan i tan m'ha ajudat en moments tan difícils com el que podeu estar passant ara, encara que no ho vull comparar.
Esper de tot cor que sigui com sigui el dolor que compartiu es torni més petit i que es faci més gran la alegria per haver tingut un fill així, una gran persona en tots els sentits.
Una abraçada molt forta a l'Antònia, l'Albert i per tu.
Des de Mallorca, Marta.
Hola família, sóc en Josep, vull que sabeu que malgrat no tinguem contacte m'enrecordo de vosaltres i especialment d'en Jordi, passar continuament i molt sovint pel Coll de Revell i veure el ram em fa despertar mil i una emocions, records, impotència...Jo fa dos anys vaig passar per una depressió de la qual a dia d'avui encara m'estic medicant, ara ja les estic deixant, per sort, a mi tampoc m'agraden gens, però en determinats moments de la vida són necessàries. Us envio una forta abraçada i molts ànims, a distància us envio tota la força del món. Cuideu-vos molt.
Josep R. Lucas
ja hem passat rendes, si joan, i jo tambè tenia por, por per vosaltres, por de que us fecin patir encara mes... patia molt per l antònia, tots sabem que ningú entra mai sense demanar per ella, ningu marxa mai sense dir.li adeu.. tothom l aprecia, perquè tothom la coneix, i es impossible tenir.la aprop i no estimar.la, tenia por de que tot plegat la desbordès... i ja ha passat.. i se que ha patit igual que tu, i joan ja us he dit altres vegades lo molt que us admiro, per com sou i per el que heu sebut crear al vostre voltant, però veure-us en akts moments, amb tot el que esteu passant, i tenint encara una mirada dolça, una paraula amable i un record per tothom, fa que encara us tingui mes com un exemple i per saber veure el que en realitat es important a la vida.
una grandissima abraçada, per a tots, l albert, l anna i la laia tenent tanta sort de tenir-vos....
hòstia Joan (i familia), al final ho he hagut de llegir en varies vegades, realment em sap molt de greu, m'has fet plorar.
molts ànims i andavant
Es inevitable no plorar lleguin aquest bloc. Jo coneixia en Jordi de vista quan anava a veure el futbol, el meu germà jugava amb ell a sigut un cop molt fort per l’equip, bueno per tot el poble ansí, tothom ha deixat anar mes d’ una llàgrima de ràbia impotència i de dolor. No coneixia personalment en Jordi però per el que m’han explicat era l’alegria del club, els partits, sopars, els viatges….
En Jordi estigui on estigui estarà veien tot el que feu per ell, i simplement d’ això podeu estar super orgullosos. L’única cosa que us puc dir es que heu estat i sereu uns grans pares, perquè te molt de mèrit fer aquest bloc, es preciós.
Ànims a tota la família i a tu Laia perquè ets molt jove i en Jordi et voldria veure feliç!
A Sant Jordi Desvalls sempre et recordarem!!!!
Publica un comentari a l'entrada