I ara l’avi Joan

Ha mort el meu pare.

Era però una mort anunciada, que no ha agafat per sorpresa a ningú. Ja feia temps que patia un alzheimer que li anava minvant la salut. I finalment ha pogut amb ell.

Era però un home de 92 anys, i que a més ha tingut el “privilegi” d’haver estat l’home més vell del poble de Bonmatí, on vivia.

Per tant, com deia abans era una mort que un moment o altre havia d’arribar. Una mort natural; molt diferent de la mort d’en Jordi.

Evidentment que sempre que mort una persona estimada és un cop, però quan la persona que mort és una persona que ha viscut la seva vida, que ha mort a una edat molt avançada, el cop és menor. Tots he acabarem fent, el com i el quan és el que desconeixem.

No va tenir una vida gens fàcil. Va néixer l’any 1.920, l’any dels que varen tenir “l’honor” de complir els 18 anys al front de la guerra civil espanyola. L’any dels anomenats de la “lleva del biberó” precisament perquè amb disset anys varen haver d’anar al front. Algú que sigui pare pot veure el seu fill amb disset anys anant a una guerra ?. Una verdadera bestiesa. Però com ell, molts ho varen haver de fer.

Desprès a fer la mili a Cadis, i a treballar per pujar una família amb tres fills, sense gaires estudis (quan tocava tenir els llibres a les mans hi tenia un cetme) i essent l’únic sou que entrava a casa. Un bon pare, va intentar donar-nos tot el millor que va saber i poder.

Descansa en pau.

T’estimem.