El Destí

Segons la Wikipedia en català: El destí és la sèrie d'esdeveniments del futur que no es poden alterar, que estan ja fixats per endavant per forces que escapen al control humà i que per tant la conducta no és lliure sinó predestinada (determinisme). I segons la Gran Enciclopèdia Catalana: Potència sobrehumana que, segons les religions antigues, fixa per endavant el curs dels esdeveniments i la sort reservada a cadascú i, en conseqüència, és la causa ordenadora del món i de la història.

Soc conscient que és un tema molt delicat, i amb el que probablement algú no estarà d’acord en les meves afirmacions; però és el que jo penso, i aquestes definicions (que com a definicions no qüestiono) no fan altre cosa que definir una paraula, finalitat de tota enciclopèdia.
Jo crec que parlar d’un destí que cada un de nosaltres ja té marcat, és senzillament una bestiesa.
En primer lloc perquè això significaria que no som lliures, tenim un camí marcat i l’hem de seguir, malgrat no ens agradi (segons la definició de la wikipedia: no es poden alterar... i que per tant la conducta no és lliure), o sigui: som unes simples marionetes a les mans d’aquest destí; cosa que no puc acceptar de cap manera. I en segon lloc perquè algú o alguna cosa l’hauria de marcar. Si fos algú, aquest algú seria molt fill de puta, donat que en marca cada un que ... i si com diuen els “entesos” és la posició dels astres en el moment de naixement, també déu ni do ... (en funció de néixer cinc minuts abans o cinc minuts desprès, t’enclastaràs contra un camió als 24 anys o viuràs fins els 92 i moriràs de vell). Tal com he dit abans: una bestiesa.
No puc acceptar que per intentar buscar una raó a la mort d’en Jordi (no n’hi cap) em parlin de que “era el seu destí”, “la seva hora” i menys de “la voluntat de déu”.
No puc de cap manera acceptar (com algú m’ha dit) que la posició dels astres en el moment del seu naixement poguessin determinar quina, com i quan seria la seva mort.

Penso que davant d’una desgràcia sentim la necessitat de pensar que allò ha passat per alguna cosa; si som molt religiosos: “la voluntat de deu”, accepta-ho i calla; i si no en som gens: “el destí”, accepta-ho i calla. Per mi és el mateix: buscar una justificació a un fet que no en té (o almenys jo no la se veure).
Jo mai he estat una persona especialment religiosa, però tampoc m’he considerat un ateu ni tan solament m’hagués definit com a un agnòstic; senzillament era un tema que no m’interessava en especial. Ara la cosa és molt diferent i m’he transformat en un agnòstic total, o sigui una persona que no creu en res que no es pugui palpar.
I això que estic segur que creure en alguna cosa ha d’ajudar en moments tant difícils.
T’estimem.