La veritat es que és una expressió que em va sobtar molt: Condemnats a viure. I el més curiós és que me la dir un psicòleg.Evidentment està extreta del context d’una xerrada i dita així, sola, impacta molt més.
La finalitat no era altre que dir: has de tirar endavant, no et pots ensorrar. La vida segueix i jo estic “condemnat” ha seguir... més bé o més malament.
Evidentment, com ja he manifestat altres vegades, “condemnat” o no, anirem fent. Mai he sospesat, ni ho faré, “l’alternativa”. També he de dir però que, sobretot els dos primers mesos (i encara ara algunes vegades), si al apagar la llum per anar a dormir m’hagués estalviat de tornar-lo a encendre, hagués estat un alliberament.
No cal que ningú s’exclami ni es posi les mans al cap, i sé que es dirà que és una postura molt egoista i que no té en compte ni a l’Antònia (que ja ha perdut un fill) ni a l’Albert (que ja ha perdut un germà) ni a la resta de germans i familiars que haurien de sumar una altre pèrdua a la d’en Jordi.
Però no ens enganyem, estic segur que molta gent (i de fet en conec que així m’ho han manifestat) que davant de problemes, i no tan greus, ha desitjat aquest resultat.
Però la “condemna” l’hem de complir i la compliré. No sé els anys que l’hauré de complir, però el que si sé és que es faran molt llargs.
És curiós però veure la vida com una condemna, mai se m’havia ocorregut pensar-hi en aquests termes. De fet fins ara havia estat una persona feliç, sense grans problemes i amb una família estupenda. Ara potser ho veig més com una condemna... amb l’agreujant que un presoner sap la durada de la seva condemna i JO NO.
T’estimem.
La finalitat no era altre que dir: has de tirar endavant, no et pots ensorrar. La vida segueix i jo estic “condemnat” ha seguir... més bé o més malament.
Evidentment, com ja he manifestat altres vegades, “condemnat” o no, anirem fent. Mai he sospesat, ni ho faré, “l’alternativa”. També he de dir però que, sobretot els dos primers mesos (i encara ara algunes vegades), si al apagar la llum per anar a dormir m’hagués estalviat de tornar-lo a encendre, hagués estat un alliberament.
No cal que ningú s’exclami ni es posi les mans al cap, i sé que es dirà que és una postura molt egoista i que no té en compte ni a l’Antònia (que ja ha perdut un fill) ni a l’Albert (que ja ha perdut un germà) ni a la resta de germans i familiars que haurien de sumar una altre pèrdua a la d’en Jordi.
Però no ens enganyem, estic segur que molta gent (i de fet en conec que així m’ho han manifestat) que davant de problemes, i no tan greus, ha desitjat aquest resultat.
Però la “condemna” l’hem de complir i la compliré. No sé els anys que l’hauré de complir, però el que si sé és que es faran molt llargs.
És curiós però veure la vida com una condemna, mai se m’havia ocorregut pensar-hi en aquests termes. De fet fins ara havia estat una persona feliç, sense grans problemes i amb una família estupenda. Ara potser ho veig més com una condemna... amb l’agreujant que un presoner sap la durada de la seva condemna i JO NO.
T’estimem.
4 comentaris:
imagino Joan, que molta gent t ha dit que no es aquest el pensament que has de tenir, i se de segur, que quan ho dius, no oblides totes les coses i sobretot totes les persones que t estimen i t ajuden a seguir endavant, el que si que voldria dir.te es que no oblidis que, vulguis o no, segueixes siguent l exemple sobretot per l´Albert, i la persona de qui mes es refia l Antònia, i es per això Joan que suposo que el teu estat d ànim....o el teu estat de no-ànim, no et guanya i et fa ser per a ells i per tots els que t envoltem una persona amb una valentia excepcional.
una abraçada.
anna
"Soc la vostre anima,tal cual en sent-ho dins de vosaltres"
"Pare i mare us estimo,cançons d` un record son per mi la alegria del vostre record"
"Jo vui ser la vostra llabor d`esperança i d`amor,us estimu en el record"
"Vides passades de felicitat,heu de saber que us porto en el meu cor"
dedicat a vosaltres pares que anyoreu els vostres fills.
Iñigo López Achalandabaso
Hola familia, ja han passat set mesos d'aquell dia i a pesar de no veure'ns i de que tot continua... el record d'en Jordi no em deixa mai, quan passo per l'eix, a la universitat, al bar de l'Entorn o en molts altres moments...i també em recordo de vosaltres. Ara estic a la biblioteca de la universitat i us vull enviar una gran abraçada i molts petons. Josep
Publica un comentari a l'entrada