Any nou

Ja hem encetat un nou any. Suposo que per molta gent això és un motiu d’alegria i ho haurà celebrat amb un bon sopar i els tradicionals raïms de la sort.

És de lo més normal i jo també ho feia; m’engargussava menjant els dotze raïms al ritme de les campanades, i brindant amb cava perquè el nou any fos millor que l’anterior, fent projectes i volen millorar les coses que no estaven prou bé.

Aquest any ha estat una nit de dijous com la de qualsevol dijous de l’any, hem sopat a l’hora de sempre, no he menjat raïms ni per postres i no he ni testat el cava. És més (i sé que és una tonteria, però és la meva tonteria) donat que la beguda del cava sempre ha estat associada a celebracions (en aquestes dates és quan se’n ven més; i malgrat molts divendres per sopar l’Antònia i jo ens n’havien begut una ampolla) no penso tornar-lo a tastar en el que hem queda de vida.

I evidentment de projectes pocs i coses a millorar menys. Jo sempre dic que algunes de les coses que ens passen en aquesta vida, sobretot al canviar d’any fas el pensament de fer-les diferents, a veure si d’aquesta manera van millor, i sinó l’any vinent hi haurà una altre oportunitat; però el fet que m’ha tocar viure no té adreçador possible, és un fet incontestable (encara que de vegades penso que despertaré i tot haurà estat un mal son) i no té cap més oportunitat ni variació possible.

A mi sempre m’havien agradat les tradicions i sobretot les que comportaven reunir-se amb la família. Recordo que quan hi havia alguna celebració, sempre fèiem alçar el meu pare perquè fes el brindis, i sempre feia servir la mateixa formula: “Per molts anys poguem celebrar semblants obres amb els mateixos paletes i els mateixos manobres.”

Mai més podrem fer servir aquesta formula (a part de que he deixat de ser amic de celebracions), doncs ens falta un paleta o manobre, tant se val.
T’estimem.