No. De cap manera. No me’n conformo. Ni me’n conformo ni ho accepto; ni ho faré mai. És antinatural i punt.Si, ja ho se. Tot això és veritat, però no en tinc prou, jo el voldria al meu costat, junt a l’Antònia i a l’Albert; i per tant no en tinc prou amb totes aquestes “veritats”.
Soc conscient que podia haver estat pitjor (sempre es opinable si hi ha alguna cosa pitjor que la mort), allitat molt de temps en coma i acabar igual o amb unes seqüeles que haguessin minvat la seva qualitat de vida fins al no res. Ja ho sé, però també sé que podria no haver passat res i seguir tot igual que abans del maleït dia 6, per tant no em satisfan aquests arguments.
I no em satisfan malgrat també soc conscient que tocant de peus a terra m’hi hauré de posar fulles, perquè això no hi ha qui ho canviï. I que s’hi m’hagués tocat viure alguna de les altres situacions esmentades, doncs igual ...
I de fet conec uns pares que estan passant per una situació molt dramàtica, amb una filla de 23 anys amb un tumor i no gaire bones expectatives.
Per aquests pares l’últim any ha estat un calvari, i quan de vegades en parlem jo sempre els dic: a vosaltres os estan matant a pessics i a nosaltres ens varem clavar una garrotada al vell mig del cap.
No vull, ni m’interessa, valorar que és millor ni que és pitjor. Senzillament s’ha de ballar amb la que t’ha tocat, i "a joderse tocan". Ara bé, conformar-se mai.
T’estimem.
5 comentaris:
Jordi, estic d'acord amb tot el que dius al teu bloc, és el dolor més intens que una persona pot patir, que és la pèrdua del seu propi fill, però només dir-vos que molts ànims, molta força, i us desitjo que el pas del temps us doni una mica més de tranquil.litat i pau, el que ara no teniu.
Una abraçada.
Rosa.
Cuando leo lo que pones creo y pienso que tienes toda la razón, me gustaría poder decirte cosas para que pudieses pensar de otra manera pero no puedo y no siento diferente a ti al igual que mucha gente. Jordi era muy especial para las personas que le conocieron y seguirá siendolo, me ha impresionado la foto que as adjuntado en este escrito...las demas fotos son muy bonitas y captan recuerdos de Jordi tal y como el era pero esta foto es diferente, muy bonita...la mirada..no sé parece que está hablando o escuchando, me ha transmitido mucho y no sabría explicar el por qué. Solo decirte Joan una vez mas que Jordi está a tu lado, a vuestro lado, el os dará fuerza. Decirte que tienes un blog digno de admirar y que la gente que tuvo a Jordi a su lado nunca le olvidará.Un abrazo.
joan, heu estat sempre gent lluitadora, heu pencat, heu superat els obstacles, que per el que sembla, es inevitable que la vida "regali", per el vostre progecte de vida i de familia, com es pot demanr dons, entendre, que t has de conformar a pedre la pitjor batalla sense dret a lluitar.....ajupir el cap i acceptar que es el que et toca, sentir ràbia, plantar cara, encara que sigui inútil, es un dret que ningú et pot questionar.
una abraçada.
anna
Joan, Antonia, sovint miro el blog i a mesura que passa el temps, m'adono quanta veritat hi havia en les paraules que em deia en jordi quan parlavem dels de casa.. només dir-vos que ell estava orgullós de tots vosaltres, que sou uns pares exemplars i dignes d'admirar, en el fons sou el mirall de molts d'ells.
Una abraçada gegant
Èlia
Joan...m'agrada passar per aquí de tant en tant...llegir-te, pensar, sonriure al recordar tants bons moments viscuts al costat del Jordi, somriure al veure les fotos del Jordi que poses, aquell somriure seu tan caracteristic...llegir-te i veure la força i valentia que tens i teniu tots per tirar endavant...Però, alhora pensar i tornar a preguntar-me perquè...
M'agrada aquest petit racó on puc estar per uns instant més a prop vostre, més a prop del nostre Jordi. Gràcies per fer-ho possible.
un petó,
Mireia
Publica un comentari a l'entrada