A diari dono un cop d’ull al Blog, és la primera feina de cada dia; i si hi ha algun comentari, evidentment el llegeixo.La gran majoria son de suport i d’ànims per seguir endavant en la nostre lluita personal; i la gran majoria de gent que ens coneix o que coneixia a ne’n Jordi.
Sempre però hi ha algú que hi ha caigut per casualitat, i malgrat no conèixer-nos ha volgut transmetre el seu suport. Normalment però és gent que ha viscut, potser no d’una manera tant directe, situacions semblants; sinó, no busques aquets tipus de pàgines.
No m’agrada comentar els escrits de qui té la valentia de publicar-los sobretot perquè, com ja he dit, son de suport i no hi ha gaires coses a comentar i a més no vull de cap manera condicionar-ne el contingut, sigui quin sigui. L’únic que cal és agrair aquestes mostres de suport.
Malgrat tot, l’altre dia, i dins l’apartat "Insults" en vaig llegir un d’anònim, que deia les seves veritats d’una manera que em va copsar. Sobretot perquè em parlava "d'enterrar també aquesta rancúnia i tristor amarga, aquest cinisme àcid corrossiu que t'acompanya ja fa tants i tants de mesos" i continuava "no val una normalitat líneal com la que portes ara, has d'enterrar aquests sentiments negatius i obscurs com la rancúnia i l'amargor permanent que transpiren el teu tarannà vital".
Desconec (ja he dit que era anònim) l’autor/a; si bé suposo que és una persona que em coneix, que em veu com em descriu (amb molta rancúnia), i que em vol ajudar. I a més, de ben segur té raó; caldria enterrar tot sentiment negatiu.
El meu problema és: Com es fa ? Com es controlen els sentiments ? Sé com controlar els pensaments, com raonar assenyadament, però desconec del tot com deixar de sentir, o sentir allò que fora convenient.
Evidentment que entenc la seva postura, i la comparteixo; a la gent que m’envolta i que es pugui trobar en una situació semblant el meu consell serà semblant al que hem fa aquesta persona a mi. Una altre cosa és dur-ho a terme.
T’estimem.
3 comentaris:
soc incapaç de dir, o millor dit, de saber, com es gstionen els sentiments, justament jo, mai m atreveria a dornar-vos un consell, perquè us conec, i per mi, sou, tant tu com l antònia persones admirables, no només per com suporteu tot el que us passa, si no per com sou,generosos, honestos, sincers, tracteu a tothom amb dignitat i sense despreciar ningú, poder estar a prop de gent com vosaltres es un luxe, jo, si us faig una mica de companyia em considero afortunada.
una grandissima abraçada.
anna
Benvolgut Joan: Si el meu comentari et va cridar l'atenció, doncs ara continuo amb quatre ratlles sinceres, directes i afables. Evidentment parlo des del coneixement de la teva família, i vull ajudar amb aquests comentaris si com dius almenys et criden l'atenció (sense pretendre moralitzar,ni saber-me amb la raó absoluta, però són paraules sinceres, que no hipòcrites ).A la teva pregunta no tinc cap resposta ( de dir-la seria un imbècil rematat); No hi ha cap fórmula per guarir la tristesa amarga per la mort d'un fill tan jove i estimat,però com tinc cap i puc pensar per mi mateix, com tinc cor i estimo com tothom, penso que si que puc atrevir-me a dir el que sento i penso.
Nnomés en el fons del teu cor podràs trobar un senyal de llum per intentar vèncer al monstre. Només des de la generositat i amor fraternal als teus éssers estimats, des de la sinceritat total a la teva persona, a mostrar-te digne amb tu mateix, despullant-te de convencionalismes i Normes socials i familiars establertes, t'animo a executar les decisions que calguin en aquests dos aspectes (socials i familiars); perquè tal com resa el teu bloc, en Jordi no morirà mai si tots el recordem i no l'oblidem , ni tampoc la vostra tristesa i desesperança, però la desesperança i rancúnia s'han d'acabar algun dia per poder viure en pau,i la pau que jo sàpiga només és possible des de l'alegria del seu record. És preferible l'oblit al record amb amarga existència, doncs sembla evident que el vostre fill us voldria veure en pau, la mateixa pau que tots necessitem per continuar visquen de forma sincera, dignament, sense enganys ( com diu en Llach).
Molta sort, salut i felicitat.
Poc a poc. Al menys, tenim la sort d'estar vius i poder fer coses. Potser no per un mateix (que seria lo més beneficiós) però donar soport, amb la teva veu, amb la teva experíència...a altres persones.
Ja que vivim, es egoista no fotre res i lamentar-se. Clar que qualsevol actitud es valida. Però n'estic segura...que per les estrelles foten crits ben merescuts al veuren's amb tanta tristor.
Es un petit intent cada dia, encara que sigui per la gent que tenim a la vora i ens dedica somriures i afecte per tal de donar-nos suport. Es de bé ser agraït i gaudir del regal de viure mentres poguem.
El temps pasa ràpid.
Antonia, et recordo molt sovint. Estás molt bonica a la foto que ha penjat en Joan (la que tens a la Tina als braços).
Com li agradarïa a en Jordi el gos...ell que sempre va voler un Sam a casa. Deu estar content.
Petons i molts carinyets.
Isa
Publica un comentari a l'entrada