Em cago en déu

-Estàs de guàrdia ? 

-Si, em cago en déu. 

-Jo també. 

-També estàs de guàrdia ? 

-No. També em cago en déu.

Es evident que les cinc ratlles anterior son un acudit, que no se si fa riure o no, a mi riure, no em fa riure gaire res, en tot cas somriure. Però la meva realitat és el “jo també”; o sigui jo “també em cago en déu”.

I ho faig a diari a partir d’aquell maleit dia 6 de març, avui fa sis anys. O sigui que de la meva boca han sortit un munt de “em cago en déu”.

I es que aquest matí he tornat, com cada any, al punt fatídic de l’eix on en Jordi va trobar la mort, i segueixo sense entendre perquè he de passar per aquest suplici. Perquè jo. Perquè va passar.

I després de lligar els rams de la foto a la creu, evidentment m’he cagat en déu; m’han caigut unes llàgrimes, i m’he tornat a cagar en déu un munt de vegades. I m'he seguit preguntant, ple de ràbia, perquè.

I es que malgrat hagin passat sis anys, la pèrdua d’un fill, és sens cap mena de dubte, la pitjor experiència que et pot tocar viure.

Poc amb consola que en aquests sis anys hi hagi hagut moltíssima gent que ha passat pel mateix, i pitjor (a la memòria em ve el cas de les germanes de Cassa de la Selva, mortes a Mèxic), però com deia en aquest mateix blog ara fa un any, “mal de molts, consol de ximples”.

T’estimem.