Germanwings

El passat dimarts dia 24, cap a tres quarts de dues l’Albert em va trucar al mòbil. -Us n’heu assabentat ? -Assabentar-nos, de què ? -Ha caigut un avió que anava de Barcelona a Düsseldorf -Hòstia no, no en sabia res -Saps qui hi anava ? -No, ja t’he dit que no en sabia res, qui hi anava ? -En Carles, el meu cap

Es referia a en Carles Milla, el gerent de l’empresa “Mimasa” on ell està treballant. Un jove empresari de només 37 anys.

No entraré a comparar aquesta brutal desgràcia amb la meva, entre d’altres coses perquè ja ho vaig fer en la meva entrada “Hipocresia”, on valorava el “savoir faire” dels nostres polítics i dels protocols d’actuació. I perquè, evidentment, a nivell mediàtic no hi ha punt de comparació. Si baixem a nivell de cada família, la cosa ja canvia, i en molts casos s’equipara (un membre de la família) i en d’altres ni s’acosta (mort del pare amb més de 60 anys).

El que més m’impacta d’aquest fet es que no es tracta d’un accident, sinó de l’acció premeditada d’algú; i que, indirectament, coneixia persones que hi volaven. Al menys deu eren de les comarques gironines.

I sobretot això últim, perquè sense anar més lluny també va ser una acció premeditada l’abatiment de l’avió de "Malaysia Airlines" el passat 17 de juliol, amb 298 persones a bord, i que ha acabat com el “rosari de l’aurora”. L’impacte d’una o altre tragèdia no es la mateixa, al menys per nosaltres (una altre cosa son les famílies).

Per mi, el més estúpid en aquests casos es sentir expressions com “era la seva hora”, “era el seu destí”, perquè admetre això, admetre que hi ha un destí al que no podem escapar, es admetre que el destí de l’Andreas Lubitz era estavellar l’avió. Per tant, es ell el monstre o aquell que es dedica a fixar els destins de les persones ?.

T’estimem.