El dia 6 de març de 2009 és, fins avui, el dia més trist de la meva vida.Serien pels volts de dos quart de quatre de la tarda quan un agent del cos de Mossos d’Esquadra em venia a comunicar que el meu fill gran era mort.
Em venia a dir que hi havia hagut un accident a l’eix transversal, carretera C-25, i que el meu fill s’hi havia vist involucrat i n’havia resultat mort.
En aquells moments a casa hi érem la resta de la família: la seva mare, el seu germà i jo mateix.
L’impacte d’aquella noticia va ésser brutal i només la seva mare va ésser capaç de sobreposar-se a la sotragada inicial i començar a fer trucades als parents i amics per comunicar-los la desgràcia.
Jo estava fet una merda i només em repetia entre plors que en Jordi no, que en Jordi no ...Però va ésser que sí.
Tornava de la Universitat de Vic, on estava cursant el primer curs del Grau de Ciències de l’Activitat Física i l’Esport (C.A.F.E.) i a les 12:30 (hora oficial) va morir.
La topada devia ésser brutal, donat que l’altre vehicle implicat era un camió de gran tonatge... i la mort a l’acte.
Tenia 24 anys i era Diplomat en Fisioteràpia per la mateixa Universitat de Vic, i havia cursat un Postgrau en Acupuntura, de dos anys de durada, a la Universitat Internacional de Catalunya, a Sant Cugat del Vallès. Ara la seva inquietud i les ganes de fer coses l’havien portat a matricular-se per fer aquesta segona carrera.
T'estimem.
T'estimem.
5 comentaris:
Que t’he de dir, Joan, que no sàpigues ja? Saps que l’abraçada del dia de l’enterrament no la podré oblidar mai? Saps que fins i tot, quan parlem, sento com un sentiment estranys, fins i tot podria semblar un sentiment de culpa pensant que jo tinc tres fills i que no els hi ha passat res?
Però puc imaginar tot el que sents i tot el que et passa per el cap i tots els sentiments de ràbia que fan que arribis fins i tot a odiar el mon. Ho puc imaginar per què sé l’angoixa que he sentit tant sols de pensar-hi en que quelcom semblant em pogués passar a mi.
Be. Ara es moment de tornar a caminar. D’anar endavant pensant en el present i el futur, evidentment sense oblidar el passat. Com molt be dius a l’encapçalament del teu blog, el fet de pensar-hi també ajuda. Sobre tot si s’hi pot pensar com pots pensar en el Jordi: sempre en positiu.
Sàpigues (que ja ho saps) que pots comptar amb nosaltres per el que vulguis i sempre que necessitis “descarregar” la ràbia o demanar una mica de consol, saps que hi serem.
Una abraçada molt forta a tots tres, com la que us faria el Jordi veient el vostre patiment.
Tothom us diem el mateix: s' ha de tirar endavant, ha de passar el temps, us queda l' Albert, en Jordi no us voldria veure així... Però és tant gran el dolor que sentiu ara, la ràbia, la impotència, l' angoixa.... Per impossible que us sembli, arribarà un dia en que fareu un somriure al pensar en ell, en que només recordareu els bons moments, les coses bones que heu viscut amb ell, no els malsons d aquests últims dies que es repeteixen i es repeteixen i que no fan més que martiritzar-vos. Ara la gent que us apreciem no sabem com actuar: si us preguntem com esteu, ens sentim absurds (com heu d' estar?), si no us preguntem tenim por que penseu que no us fem costat, ens falten paraules, no en sabem més.. Però vull que sapigueu que podeu comptar amb mi, que puc escoltar, que puc entendre el que penseu, el que sentiu, que des de la meva experiència i el meu carinyo, estic amb vosaltres pel que necessiteu, que des de la 2ª planta, estic al vostre costat amb la resta de companys que us apreciem molt a tots dos....
joan :
vodria cada vegada que et veig dir-te alguna cosa que us servís... i no puc, no en se, només se que en jordi es tant present en vosaltres que tots el notem amb vosaltres, es clar joan que els anys que heu estat junts ho heu estat de veritat, i que per això podeu seguir endavant, imagino que la vida es aixó... viure l amor intensament, donar-ho tot sense recança, i es el que heu fet, i deu esser aixó el que dona força, força per seguir donant el que tens, encara que ara et sembli poc, es tot,com sempre, Joan.Estic segura Joan que el que heu creat i que en jordi i l albert han rebut amb tanta naturalitat t ha de donar a poc a poc la pau que fa falta per viure amb tant dolor. si alguna vegada penses que us puc ser ùtil i no m en adono, disculpam-ho, i fes-me un senyal... intento estar alerta.
una grandissima abraçada.
anna.
No vaig tenir sort de coneixer a en Jordi com tots vosaltres. Però veig k va ser una persona increible, plena de vida i sensibilitat pels altres. La vida no és fàcil, i akestes desgracies no son oportunitats per fer-nos més forts, no ens enganyem. És molt dificil. Lo important és k estarà sempre en vosaltres, i k la petjada k us ha deixat és tan bonika k el món no kedarà indiferent.
Sóc de les persones k creuen k la vida no s'acaba desprès de la mort. Crec k tot és un cicle, k tot és permanent, k les coses no apareixen i desapareixen del univers, sempre han existit i existiran, tan sols canvien de forma, d'energia. I l'energia k tenia en Jordi ha dins segueix en akest món. I pel k veig, ara també en tots vosaltres.
El somriure de'n Jordi no era una kasualitat, hi era i hi serà sempre.
Moltes forces.
Cristina
Joan,Antonia,ja passats uns messos de la fatal desaparicio del vostre fill,jo mateix us volia fer arribar aquestaes paraules de suport,no se lo que es perdre a un fill pero si que lo que es veure patir a uns amics per la perdua de un fill desde aqui us vui donar tan el meu suport com el de la meva familia,de tota ,manera s`han va fer un nuss el coll i mai sabia que dir per aixo us volia fer arribar aquestes paraules molts anims amics de debó ell desde algun lloc agraira ell vostre sentiment per ell,gracies per ser els pares que sou.
Iñigo
Publica un comentari a l'entrada